marginàlies

Dies molt embromats, carregats de cap, aquests, per Can Gazà. Servituds dels dipòsits de confiança i responsabilitat que es fan a mans dels residents, sens dubte. Conseqüències de voler fer camí amb ells i no per ells o damunt ells, evidentment. Si no fóssim tan extremadament cabotes en tractar els que hi viuen de persones de ple dret, no patiríem per aquestes sacsades gairebé tel·lúriques. Per això, adesiara, plou plom sobre la testa del casal: recidives en faltes,  recaigudes en mals hàbits que deixen al descobert totes les flaqueses i mancances, i també la part més malambrosa de les persones fràgils  abandonades a la mala sort. I l’odi, d’aquestes fosses abissals, és la més corprenedora, la que et sembra en la perplexitat i et ferma en la inquietud. Veure els ulls de l’odi en l’expressió de la persona més indefensa de la faç de la terra, et fa cruixir el corbam.

En dies així, la vena piròmana s’excita i les ganes de ventar cendra t’encenen i t’enceguen. Flastomar ajuda poc i encara menys voler esclafar-te el cap a les parets que de tot color n’han vistes. S’imposa compassar l’alenada, cloure punys i barres i deixar que la patxoca del bestiar temperi la pujada d’agrura.

I fa efecte, de ver. No acabes d’entendre el comportament de la naturalesa humana que es deixa perdre; ni la capacitat que té, amb més freqüència de la que cal, per fer el sord a tota mena de senyals de perill; de castigar-se fins a escanyar-se; de matar-se amb una lentitud esfereïdora sense que res ni ningú sigui capaç d’aturar l’estimbada. No entens res de res, però tampoc no saps ben bé perquè, recuperat el precari equilibri i la compensació dels líquids corporals i mentals, tornes a dir-te que les renúncies tenen el cap tan esflorat com el d’alguns gazanencs i que, posats a triar, més val un gazanenc atès que mil renúncies a l’aguait, talment rates.