marginàlies

Els meus preceptors han volgut acomiadar-se d’una rebestia -la tia Maria- que, a la pràctica, actuava com una repadrina paral·lela. El diumenge esplèndid ha acompanyat -i molt!- a fer de la visita al cementiri un passeig -molt encuriosit de part dels preceptors- sense pressa ni inquietud. Als seus anys -onze i set- la transcendència els cau molt lluny; s’han interessat més per saber com s’enterra i per què, a més de tombes i nínxols, hi ha capelles. Les pretensions humanes encara els queden tan lluny com l’abast de l’eternitat.

El preceptor major, amb el somriure més trapella, ha demanat si pel cementiri, en entrar la nit, hi voltaven rat-penats convertits en vampirs i si hi havia constància de l’existència d’algun zombi. Per la vila, li he dit, no ha arribat el vodú d’Haití ni consta que s’hagin percebut en algú les conseqüències d’aquestes arts màgiques. Ha rigut, és clar, per fer palès que ell tampoc no es creu aquestes fantasmades.

El preceptor menor, però, era al cementiri amb un objectiu molt concret: lliurar a la tia Maria un dibuix fet expressament per a ella i per dir-li, a través d’ell, que la seguim estimant. Es tracta de la representació d’una posta de sol a la mar solcada per 15 cors, cinc de vermells, cinc de blaus i cinc de grocs, dedicats a ella.

I és més que segur que de tots els acomiadaments que ha rebut la tia Maria aquest és el qui li fa i li farà més companyia.