marginàlies

Des del 1993, el 17 d’octubre està declarat per l’ONU  “Dia internacional per l’eradicació de la pobresa”. Val a dir que ha servit de poc, aquesta declaració si atenem les dades, perquè d’aleshores ençà, lluny de recular, la pobresa i el pauperisme s’estenen amb una contumàcia aclaparadora. La indigència segueix assolant continents. Però també cal parlar dels pobres de casa nostra; dels nostres pobres que ja tenen anys i dels nous, de les famílies nostres que amb més contundència han tastat la violència d’aquesta crisi que segueix delmant.

No és cap mena d’alarmisme sostenir que som molts els vulnerables, els que seguim exposats a caure en el pou de la mancança. Per això també pot ser adient recordar –encara que soni a sarcasme- que en  la Cimera del Mil·lenni, els caps d’estats i de govern es comprometeren a reduir a la meitat, fins al 2015,  l percentatge de les persones que viuen en la indigència, és a dir, amb ingressos inferiors a un dòlar per dia. Compartir la pobresa que més ens compromet, la que sobreviu a dues passes de casa, per ventura és la manera més efectiva de construir la llibertat que tant freturam.