marginàlies

Sí, caldria inventariar tots els detalls que fan viure els instants que desatenem, tot el que s’esdevé just ara, sense anar més lluny, que la boira s’ha posat damunt el Teix, cau un plugim condormidor i la fruitera vessa de taronges mandarines. Ara mateix, que el silenci és adaptable: els sorolls discretíssims de l’estança no l’afecten perquè va néixer molt endins, ve de lluny, per tant, i se’n va on pensa que ha d’anar de manera inexorable.

Deixar dit què s’esdevé tot llegint el poema “Aproximació de l’horitzó”, de Louise Glück: l’atenció estricta del rellotge amb cor de quars, el ronc somort del motor del frigorífic, els ulls clucs de la moixa que sembla que hi estiguin obligats, a preservar-se de la llum que vol passar gairebé desapercebuda, l’olor de cafè acabat fer que fa venir una salivera reconfortant, l’aigua de pluja en tocar els vidres, que no es pot confondre amb cap altre soroll, i que per poc que s’hi pari esment sembla que conti un conte…

No tinc hereus
en el sentit que no tinc res de substància
per deixar en herència

diu Glück després de proposar com a frase per a la làpida: “El sentiment ha desaparegut”. I amb aquest sentiment també podrien desaparèixer tots els epitafis i els senyals que indiquen la putrefacció dels cossos.