La distància més curta entre dos punts és la línia recta, la més sobiranament dictadora de les direccions. La línia recta és la substància addictiva de la supèrbia i la bíblia de l’esclavitud. Quan les paraules no fan més que nosa entre dos batecs que reneguen a les totes, l’estupidesa fa llepadits del coneixement. Les paraules haurien de ser manobres de mestres en l’art de crear harmonies perdurables i no macs en les bassetges dels sicaris de l’extermini.
El camí itacós cap enlloc sols es pot fer proveït fins a les dents i la mollera de subtileses, de detalls, de besos, d’embadaliments, d’emocions, de paraules, de versos, d’escriptures, de tactes tafaners, d’ulls, de mirades, de sexes topadissos, de commocions agredolces, d’ocultacions de la mentida i de certes veritats celades. Què no daria per poder anar anant i sent sentint, sense perdre’m detall de la llum, d’aquesta vida de colors sempre nova, sempre sàvia, sempre a punt d’escometre’t per comprometre la mirada plena i planera, vera i nítida!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pegar dret és mala cosa. El poder no escolta, sempre és l’oposició que demana la paraula. I llavors hi ha allò altre, aquell estl directe de ‘los puños y las pistolas’ de les polles estufades de l’oest, aquesta metzina que tot ens ho espanta i ens ho capgira, que sembra zitzània entre nosaltres i que fa que no et puguis refiar ni de ta mare. Cal practicar l’evasió, és llegítima. I les coses concretes de cada dia. Una poma, un robiol, un pessiguet de monja i una gran abraçada. Una mica de tot.
A casa només tenim el calendari de l’OCB, no sé qui el duia, però qui fos no m’ha fet arribar el de l’any nou 9: no sé si això vol dir que els meus dies s’acaben i que ja no hi haurà res nou per a mi, i tot serà vell i mal de coure.