marginàlies

Maçola, el cansament, i en posar el peu en terra és tard. No feia comptes dormir tant. El tren, després  de mesos d’inactivitat per obres, entra a la ciutat parsimoniosament i ociosa. Amb prou dignitat comporta ser mera atracció turística, el carro de ferro; una mena de galera amb motor per bocabadar  estrangers amb la pell socarrada. Els infants del club de l’esplai s’esgargamellen cantant “nyam-nyam  bon profit” i el canet del setè, malenconiós de mena, plora des de fa hores l’absència de la seva cussa  traspassada fa uns dies. El seu plany compungit sense trobar fort com la immisericòrdia dels cretins.

I per ventura no val tant la pena perquè la cussa pequinesa era una mula esquerpa, antipàtica i poc agradosa. Per no res mostrava el barram i ell, el canet, s’endugué més d’una dentegada per impertinent   juganer. Qui i com es pot estimar allò abominable? Estimar és tenir el cot net i mantenir el  cap ben alt, deia un mestre vell de la vila als seus alumnes dels primers quaranta del segle passat. Un  sant baró, el mestre vell, diuen que era. Un republicà de ferro colat que anava a missa, la qual cosa,  diuen, el salvà de la cuneta en acabada la guerra. Feia enamorar pedres, el mestre, però quedà fadrí.  Morí poc abans de fer cent anys i sobtadament mentre dormia. La neboda, que a les sis de cada dia  era a ca l’oncle per tenir cura d’ell, el trobà al llit com si encara dormís, però esblanqueït en excés, la  qual cosa la féu cridar. A ell, al mestre llest, se li  atribueix la frase, “estudia, i prou, que si no t’haurem de fer guàrdia civil”. Amb el cervell tan atribolat arriba a la cuina per fer-se cafè i no en troba. Quan va per maleir la seva malastrugança, el canet del setè li guanya per mà i udola de pena talment un llop.