marginàlies

Ho diu amb una naturalitat aclaparadora: voldria poder traüllar incansablement per les trames dels paisatges submergits; fregar la galta inquieta per la tesa agradositat de les rajades; embadalir-se amb el festeig dels cavallets de mar; mostrar les dents als taurons… Ho diu com si en aquell mateix moment pogués capbussar-se en la mar i no entràs al quiròfan per mirar de ressuscitar-lo, literalment.

T’imagines, diu amb un somrís terminant, perseguir els llibres submergits, els escriptors que habiten les simes i s’entretenen jugant amb els pops? Empaitar qualque imbècil i fer plorar els dofins amb els versos més sentits…

Creu sa filla que desvarieja, que ha decidit deixar-se atropellar pel tren del temps. Li pren la mà, consirosa, sa filla, i ell se la mira sense deixar el somriure.

Te’n recordes, filla, quan feia només dies que havies après a confegir paraules i em digueres que el sol plorava? Era per Tots Sants, no és ver? Clar, no en tens memòria però jo sí. Com si fos avui, que el sol no pot amagar les ferides que li supuren…