marginàlies

Sempre s’ha sentit el cos com si fos un derelicte; com el tros, el deixant o un membre desprès d’un organisme majestuós desaparegut que ha cercat infructuosament des que prengué sa boca, abans de tastar el calostre, com una rada oferta a les naus enfrontades a una tempesta. Creu que és d’esponja, el seu cos, però incapaç de marcar cap rumb ni de xuclar, i per això no es pot defensar de la mar grossa que, quan s’encén, l’escup amb violència contra el rocam. El seu cos, que lluny de ser un mirafons com voldria, s’entesta a ser roca i quan fa vent surt d’on sigui i s’estaca per calcular quin temps està a perdre l’equilibri. Mai no atén els seus soliloquis, que ordena després de pensar-s’ho molt, el seu cos, i li vol fer creure que les pigues i els regruixos a la pell provocats pels traus mal closos de quan no podia contenir l’esclat de la vida contenen els secrets del seu origen i quan i com es donarà per sempre a la mar, d’on el tragué contra la llei no sap qui.