marginàlies

Al bisbe de Roma, al Papa Francesc, li agradaven més les places públiques que els palaus, la gent del carrer que les personalitats i els líders de tot pelatge, els ponts que els murs, les sabates gastades i adobades que els mocassins vermells fets a mida. Per això no dubtà mai a atansar-se als immigrants, als refugiats, als sensesostre, als marginats, als més miserables dins els pobres. I aquest atansament sembla que era tan veritable que els miserables l’acceptaven i el respectaven. Tant és així que quan la policia demanà als que dormien als carrers propers a la plaça de sant Pere del Vaticà que durant el funeral del Papa no armassin escandalera, respongueren que no patissin, que per respecte a Francesc deixarien momentàniament els seus racons dormitori. I un altre gest del Papa difunt: va deixar dit que persones d’aquests  col·lectius marginats havien d’entrar el seu taüt a la basílica de santa Maria Major, fet no sé si s’ha materialitzat.

Són gests -alguns haguessin volgut més gestes- que defineixen el Papa Francesc i que haurien de definir amb molta més empremta l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana.

I amb aquesta simbologia sobrevolant la mort del Papa Francesc arriba la notícia que l’associació altruista El Refugi ha presentat un ERO, la qual cosa demostra que l’entitat es troba al caire de la desaparició. Sense entrar a valorar com s’ha arribat a aquesta situació, que suposa un cop molt fort a l’atenció a les persones marginades de Mallorca, dol molt aquest possible tancament. Primer, perquè personalment vaig participar en la seva constitució i després perquè davant l’extrema necessitat que pateix un percentatge molt gran de les persones que vivim Mallorca, i la patim, perdre un actiu assistencial com El Refugi és un drama.