marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 de juny de 2016
0 comentaris

DEL DIA DE LA MÚSICA A LA REBEL·LIA NECESSÀRIA TOT PASSANT PER LA CULTURA

Passats 34 minuts de la mitjanit d’avui, 21 de juny, entrarem a l’estiu, segons que indiquen els que d’aquestes coses n’entenen. I segons llegesc, el 1982, Jack Lang, sent ministre de Cultura de França, tingué la pensada de convertir el 21 de juny en el Dia de la Música, tot demanant als músics que sortissin als carrers i a les places per posar la banda sonora (i que se’m disculpi la manca d’originalitat) a la purificació a través del foc, a les reunions mar endins de les dones d’aigua i a l’elaboració precisa de les herbes de sant Joan, per posar tres exemples del que ens porta els solstici d’estiu. Val a dir que fins fa pocs anys aquesta iniciativa francesa no s’internacionalitzà i probablement encara no és prou important la part de la ciutadania que la coneix i la celebra.

No és segur que les declaracions de dies per cridar l’atenció sobre això o allò; sobre aquesta causa o aquella tingui els efectes desitjats; però, indubtablement, pitjor seria que no es declarassin. Per això, caldria que avui, atenent aquesta crida, triéssim una obra musical i l’escoltéssim amb l’atenció que reclamen totes les creacions per tal de poder-les sentir. I si les sentim, no serem més bons ni millors, però estarem en disposició de ser-ho, sens dubte.

I d’aquesta celebració que encara no és prou estesa, a l’espai que ocupa la cultura en els programes, fulls volants, mítings i altres crides dels partits polítics en campanya electoral. Estic completament d’acord amb Cristina Ros en el seu article del diari AraBalears d’ahir, “Heu sentit a parlar de cultura?” (http://www.arabalears.cat/opinio/Heu-sentit-parlar-cultura_0_1598840254.html), una mirada precisa al pes que té la cultura en les propostes polítiques que ens ofereixen en un mercat de cada vegada més pobre en productes locals o de proximitat.

I no només el pes o el gruix de la cultura, també de les llengües distintes a la castellana i el seu desplegament. I, naturalment, la cultura que més ens concerneix, la catalana, tan menyspreada i ignorada per l’estat. Se sent gens, aquesta reclamació tan peremptòria? O la silencien?

Per tant, a la peça musical elegida per celebrar avui el Dia de la Música, incorporem-hi la rebel·lia que ens ha de permetre sortir de l’ensopiment, de l’alienament, del manfotisme i del fatalisme que tot ho corromp i empudega.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.