marginàlies

La sonda espacial New Horizons ja ha arribat ben a prop del planeta Plutó recollint tota mena de dades i les magnituds inabastables de les distàncies que d’ell ens separen, aclaparen tant que dificulten la comprensió dels descobriments. Més de dos-cents graus sota zero, muntanyes de roca i gel amb forta presència de metà, hidrogen, monòxid de carboni; cràters inquietants…

Plutó és el déu dels inferns, fill de Cronos i Rea, i no obstant això, al planeta se’l considera nan pels dos mil i escaig kilòmetres de diàmetre. Els seus cinc planetes són ben singulars: Caront (el barquer de les ànimes), Nix (la dea de la nit) Hidra (la serpent policèfala d’alè verinós) Cèrber (el guardià de l’infern) i Estix (dea de l’odi). Bons i suggeridors paratges!

Si les fotografies que comença a enviar del planeta nan la sonda New Horizons impressionen, les instantànies més terrenals i amb molta més resolució, haurien d’impressionar fins a l’exasperació. Colpeixen fins a la vergonya les de les persones que fugen de les guerres i a qui Europa, bressol de l’humanisme i els drets humans, els nega asil i estatge. Europa, la dea bellíssima que enamorà Zeus, esdevinguda Estix o Hidra; de mare a madastra; de terra de llibertat, a cleda de serfs i planters d’esclavatge.

Impressiona, també, la decisió ciutadana de fer costat als refugiats, asilats, apàtrides i altres exiliats, enfrontada a la insensibilitat dels governants europeus amb certs pes (els comparses són patètics)  que segueixen tractant les persones en destret en mercat, en pura transacció econòmica.

Per no parlar de les exclusions (i insensibilitzacions) locals, autonòmiques i estatals que segueixen depauperant-nos a un ritme infernal; a un ritme plutònic.