marginàlies

Em costa creure que els mots siguin capaços d’anar més enllà del cancell de la bona voluntat i les vores del desig. Tanmateix ens ho dicta l’evidència: les paraules són fràgils i necessiten mans per pujar  segures les parets del contacte i de l’estima. I basta que hagin de dir clarament allò que hom vol clamar amb nitidesa perquè es converteixin en flòbies negres de paper cremat, en borrelló beneit o en veus cagalatxes. Si el tacte no parla prou clar, el més sensat és tirar dret garriga endins; deixar que la pensa flueixi assilvestradament i s’abalconi plena de llum als vergers dels ulls que tresquen pels ravals dels antulls.

El més indicat, si les paraules no porten mans tragineres, és no voltar gens i dir allò que hom sent sense cap algutzir que la faci passar per lloc estret. Per això, amic meu, que la curiositat mai no t’abandoni  per servar tostemps l’ètica i l’estètica. Que la tendresa et marqui sempre el rumb i els sentiments t’envelin el vaixell cap a la cala on hem de prosseguir llustrant-nos les paraules i els afectes.