marginàlies

Divendres dia 9 d’aquest mes, una sonda -o cos estel·lar, o càpsula, o coet- nord-americana –vull dir dels EUA, de la NASA concretament- llançà sobre la lluna un potent explosiu per esbrinar, un cop més, si el satèl·lit conté vestigis d’aigua. Com que som de naturalesa salènica, no puc fer més que  estupefactar-me i indignar-me, lògicament. En conseqüència, he de denunciar aquest atac que viola tots els tractats galàctics i, sobretot, el dret inalienable dels selènics a viure en pau. I com jo, moltíssims, perquè som incomptables els que hi som o hi estam permanentment, a la lluna, mimetitzant-nos en les seves roques, els seus cràters, els seus sots o el seu aire petit, juganer i agradós.

Per això, que ens bombardegin per quedar bé en les fotografies i els vídeos, ens treu de polleguera. Els selènics som éssers de pau i de bé, amb el pacifisme com a component determinant de la nostra constitució, raó per la qual no ens agrada cridar ni que ens escridassin, és clar.

Aixecar la veu i la copa per brindar qualsevol efemèride ens costa horrors –som mandrosos de mena, però no se’n ressent res ni ningú, de la nostra mandra congènita- però aquesta endemesa de l’agència espacial nord-americana surt d’òrbita. Qui i què s’han pensat que són aquests capsigranys de la NASA per anar aixecant pols per no-res a tort i a dret; per amollar explosius amb impunitat estabornidora? Sobre quina base jurídica fonamenten aquest tropell, aquest acte criminal de guerra fet passar barroerament per experiment?

No se’n cal gens, d’aigua, per viure a la lluna, basta que ens ho demanin als que la vivim amb una passió indomable. No en tenim necessitat, d’aigua, ni a la cara vista ni a l’oculta, la que mai veu el sol i on s’hi està ben fresquet. Per això, no calia tant de rebombori, ves! Els selècnics –que, insistesc, no estam censats però som tants com terraqüis tirant per baix- mai no hem tingut cap mena de problema convivencial: tots anam a la nostra saludant el veïnat perquè així ho manen els deures de l’educació, i no estam disposats a què els terrícoles, en concret els nasístics –de la NASA-, amb les seves ínfules de déus en decadència i prepotència destructora, amenacin la tranquil·litat lunar, llunàtica, en diuen els envejosos per ofendre’ns.

La lluna no és de cap estat del planeta boig. La lluna és nostra, dels selènics,
dels que de la volença en fem rumb vital i del sentir el seu camí.