marginàlies

Li han dit tantes vegades tantes persones i moltes amb tant d’èmfasi que es podien veure les millors pel·lícules mai fetes en les plataformes digitals, que a la que li instal·là sa filla innocentment hi cerca la “seva” pel·lícula, la que el té pres des de fa més de quaranta anys.

En sortir els vídeos la gravà d’una cadena de televisió que l’havia programat i fins que s’espatllà el reproductor, quan els devedés envaïren el mercat, la mirava amb freqüència i com més la veia, més s’hi enganxava. No reparà el reproductor i en substituir els vídeos pels disc compactes, aconseguí la “seva” pel·lícula en aquest format, és clar, però fa mesos que no la troba. Ha regirat la casa damunt davall un seguit de vegades però s’ha volatilitzat o ha estat víctima d’un robatori, no ho descarta. Fins i tot ha pensat que algú dels seus ha fet desaparèixer el seu cedé sagrat, precisament pel seu caràcter sacre. La filla el tranquil·litzà dient-li això que hi és tot en les plataformes i avui s’ha decidit a retrobar-la.

L’ha cercat pel títol exacte i només li han sortit suggeriments basats en el títol. Ho ha provat fent una recerca extensa, això és pel títol i el nom del director, i el resultat no ha variat. Ha estat a punt d’estampar el comandament a distància contra el televisor i maleir qui li va fer desaparèixer el seu tresor però una veu vinguda de no sap on li ho ha impedit explicant-li atropelladament que per ventura la plataforma que té instal·lada no té la “seva” pel·lícula, però que hi és a altres plataformes. El millor, li seguia dient la veu amabilíssima vinguda d’indrets no naturals, és que facis una recerca per internet i veuràs com la “teva” pel·lícula també ho és de molta altra gent que l’aconsegueix així o aixà.

Té raó, la veu, s’ha dit, i, a més de tranquil·litzar-se de cop, s’ha entretingut a mirar les pel·lícules disponibles semblants a partir del títol. Com més en mirava, més veia que cap d’elles, pel resum que presentaven, tenien res a veure amb la seva. I sense explicació n’ha engegada una nord-americana de dos joves que es coneixen, s’ajunten i multipliquen els seus amants amb consentiment mutu.

No li interessa, la pel·lícula; no pesa gens però fa mal a la sensibilitat, es diu amb tota ampul·lositat, i, a més, la càmera sembla que vagi beguda, tant es belluga sense centrar-se enlloc. No ha passat pràcticament res i ja becaina. Ulls clucs sent molt llunyans els diàlegs que es fonen a bon ritme mentre ell es veu en una tenda militar de cents d’anys abans de Crist, no li ho diu cap veu del més enllà, ho sap i prou.

A la tenda espaiosa i confortable ja és de nit i és plena de guerrers que mengen i beuen, com si celebressin una victòria que els ha costat poca sang. Al bell mig de la tenda, qui sembla ser el militar de més alta graduació menja, beu, i secreteja amb una dona molt bella que es deixa seduir pel guerrer que no li lleva l’ull dels seus.  A la tenda encatifada i prou il·luminada hi ha tota mena de menjar i rialles estridents. Serveixen les viandes i les begudes dones que es deixen grapejar i empaitar pels oficials.

De cop, qui més comanda i la dona bella, se’n van a un apartat de la tenda de campanya amb la clara intenció de celebrar com cal el que sembla ser la victòria final d’una guerra que no acabava mai, i ell hi va al darrere.

A l’apartat, la dona bella desvesteix qui més comanda i quan l’ha despullat, es comença a desvestir ella amb una lentitud esfereïdora tot dient-li paraules amanyagadores. Qui més comanda, no fa res per accelerar la despullada de la dona esplendorosa, senzillament mira, s’embadaleix amb les arts amatòries d’aquella bellesa que esquerda temples i s’adona que ha begut més del compte perquè perd la mirada. Ja no és a temps de veure el cos nu que tant deleja ni de maleir la predilecció pel suc que l’ha de dur a la perdició.

És aleshores que ell veu com la dona treu no sap d’on una mena de simitarra amb la que talla d’un sol cop el cap del suposat general dels militars de la tenda de campanya. Just en el moment que el cap cau del cos del militar assassinat, entra a l’apartat una dona molt jove, tan bella com l’assassina, que pren el cap, el posa dins un sac i atansa la mà dreta a la bellesa totpoderosa perquè fugin escapades d’aquell indret.

I ell ja no veu res més, d’aquella escena que no l’ha colpit gens, que l’ha deixat tan glaçat com la pel·lícula dels amants a la recerca de més amants acompanyats d’una càmera tan beguda com el militar d’altra graduació que acaba de ser decapitat.

No en vol saber res més, d’aquella pel·lícula  suggerida a partir del títol de la “seva” pel·lícula. Anirà a consultar per internet quina plataforma la té i s’hi subscriurà o com en pot aconseguir una nova còpia digital. I quan apaga el televisor es torna a dir que no entendrà mai com Judit, la vídua jueva bella com un sol que decapità Holofernes, el general de Nabucodonosor que assetjà la mítica Betúlia després de seduir-lo, és tinguda per santa.