marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de setembre de 2008
3 comentaris

DEC SER JO, AQUEIXA

Acompanyant un familiar accidentat -sortosament no ha estat tant com temíem-, avui diumenge a les deu era a les urgències de l’Hospital Son Llàtzer, de Palma. La malalta, en arribar-hi en ambulància, ha entrat directament als boxs (“boxes”, ens ha dit el tècnic auxiliar de l’ambulància) i als acompanyants ens han fet passar a la sala d’espera. Hem pogut fer l’admissió en català; no així la demanda telefònica d’ambulància, car en telefonar al 061 l’operària que ens ha atès no l’entenia.

L’accidentada es queixava i no es podia pardalejar. Per això, la familiar que sol·licitava el servei m’ha mirat amb recança, m’ha donat l’esquena empegueïdament i ha girat la llengua: la necessitat s’imposava! Ho saben bé, les autoritats sanitàries, que l’àmbit de la salut és fàcilment colonitzable  lingüísticament i bé que se n’aprofiten, però no era el moment d’emplomar més l’aire. La retolació  d’urgències és en català. “Triatge d’urgències”, lletres blanques sobre fons vermell, m’ha sobtat: deu ser correcte però em fa mal a la boca. Urgències és un territori de paper de ceba embastat: es demana paciència quan el neguit i el dolor s’hi rebel·len.

Les primeres notícies de la malalta són encoratjadores, però encara s’ha d’esperar més fins a tenir els resultats de l’analítica. A més, cal fer un TAC i això implica més temps pacient. Tranquil·litzats ja es pot anar a comprar el diari. Tot d’una he notat que la crida dels pacients per passar a les distintes sales del servei es feia en castellà; i que les escomeses de les doctores i el doctors als pacients –que s’escapaven per les portes en obrir-se, també eren castellanes.

I pensava que la familiar que acabàvem d’ingressar hauria de contestar les preguntes en una llengua que no domina suficientment per precisar ni les seves malures ni el seu estat. Esperem que res no s’esgarri! Just en el moment de començar a llegir l’article del dBalears del professor Joan F. López Casasnovas “Me llamo Juan Carlos” (http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/me-llamo-juan-carlos.html), per megafonia de les Urgències de l’Hospital Son Llàtzer es demanava que “María Reynes (amb l’accent a la primera e) Sanso (amb l’accent a la a) diríjase a la puerta número 5.

Snse jo saber-ho, Maria Reynés Sansó seia entre el seu home –presumptament- i jo. Tenc poc ull clínic per endevinar l’edat de les persones, però Maria devia fregar els vuitanta anys. En cridar la tal “María Reynes Sanso” no s’ha immutat, lògicament. Però sí que ho ha fet quan l’han citada per segona vegada. Això sí, no les tenia totes amb ella, si hem de fer cas al seu comentari: “Dec ser jo, aqueixa”.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Na Maria Reynés.
    Estic contenta que el teu parent accidentat estigui fora de perill.

    L’atendran bé, parli com parli. No pateixis: als hospitals, sortosament, i al marge de les consignes, hi ha personal prou abnegat que se’n fa el càrrec, fins i tot en contra de les seves idees.

    A mi a la Femenies un capellà de la Nueva Mallorca d’en Màtigues pretenia extremunciar-me en forastero. Vaig estar molt atropellada: moridora. Deu fer poc més d’un any i mig.

    Entre que jo era heretge però no me’n volia anar a l’infern (malgrat que d’ençà que hi ha en Verga a l’infern hom disposi d’aire condicionat) i que aquell requetè pareixia un aprenent de bruixot d’un Pàter de la Base dels que hi havia en els temps del feixisme, vaig estar a punt de cometre sacrilegi. Una monja tancada de sant Jeroni em va salvar d’aital atrocitat. Li va fer veure que si em combregava en foraster em feia fer comèdia i m’impedia que em salvàs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.