marginàlies

Temps tardoral encara que l’autumne -mot a recuperar- tengui només quatre dies. N’hi ha que consideren que és en aquesta estació que les illes nostres presenten l’aspecte que més les enalteix. També ho crec i no sols per trencar el dualisme entre estiuencs i hivernencs: la incertesa meteorològica encalma les pensades i permet fer-te endins dels detalls que esperen la capbussada.

I en un d’aquests capficons em trob amb el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes Serrano, que recordà als nous jutges que administraven justícia en nom del rei. No pogué ser més medieval ni enterenyinat. Ni més clar: no fan justícia en nom del valor suprem de la democràcia, en nom del poble, sinó en nom de l’hereu del dictat i del dictador.

Jo no vull que, si m’han de jutjar, ho faci cap jutge en nom de cap rei. I si ho fan així el seu judici no podrà ser mai just.

Un rei, a més, com va remarcar Lesmes Serrano, que “simbolitza la unitat i permanència de l’Estat”. I perquè fos més inequívoc i afermar el medievalisme ultratronat i nociu, tots els jutges cridaren que visca el rei. Una justícia que presenta aquestes credencials té poc de garant de drets, de la llibertat.

No és que aquests jutges amb fetge que setja es passassin set muntanyes, com presumptament digué el ministre de justícia: deixaren ben clar que per damunt de tot i de tots, fins i tot de la justícia, només obeiran el rei, el seu senyor, que per això han anat a doctrina tota la seva vida.

El cel, així es tapa així s’aclareix. Com la pluja prima, que no perd la juguera.