marginàlies

Tant li fa que avui sigui sant Malaquies, profeta menor, ni que fos tan barbut com sant Pau ermità, sant Maür, sant Honorat o sant Antoni sense que el seu nom aparegui a la setmana que se’ls dedica. Se’n fot igualment del fred que promet trepanar d’aquí a poc i que temps enrere gelava els mocs dels menuts, que els exhibien com si fossin medalles d’honor o candeles votives. I sí, el continua traient de polleguera sentir a dir o llegir que envellir hauria de ser un art, que el més neci mani sense importar-li el ridícul que fa i que estigui ben disposat a matar per no davallar de l’ase de comandament. És clar que està angoixat per les conseqüències del canvi climàtic, pel desgel dels pols i pel bestialisme cada cop més sofisticat dels homes i de les dones que troba via lliure de sang en els criminals preus del lloguer de l’habitatge i de les hipoteques. Evidentment que es plany fins al plor pel món de merda que deixarà en herència als seus dos nets, però ara mateix el desesper li trenca l’alè perquè és incapaç de recordar el nom de l’actor que protagonitzà “Casablanca”, “El falcó maltès” o “La reina d’Àfrica”. I no és que tengui el nom a la punta de la llengua i no vulgui sortir, no; no en té cap referent, no té on aferrar-se, com si mai no hagués dit el seu nom, com si no hagués jugat a imitar-lo en trobades d’amics; com si no hagués volgut posar el seu nom a un ca, pensada que topà amb l’oposició ferma de sa dona que finalment imposà “Rambo”. I no vol acudir als cercadors informàtics, no es vol rendir, però com més s’afanya a espavilar la memòria, més s’abat, més en pols es converteix. I davant això, que li vinguin a dir que la vellesa és bellesa… Una merda! Com allò de “sempre ens quedarà París”…