marginàlies

Feia una hora -quart amunt, quart avall- que havia acabat de llegir “Xavals de carrer”, de Pasolini, en traducció de Joan Casas i editat per L’Agulla Daurada, quan el fum blanc que sortia de la Capella Sixtina anunciava que l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana ja tenia nou Papa i l’Estat del Vaticà nou Cap.

La novel·la de Pasolini estameneja, te toca el viu, descrosta la innocència i la pusil·lanimitat que amb excessiva facilitat i freqüència ens cobreixen les escates de l’esperit:

“-I per què l’has salvada [a una oroneta]? -li va dir el Marcello-. Era tan bonic veure com es moria!”

Als ravals de Roma, acabada la Segona Guerra Mundial, res no era de mel i sucre i la vida abocada a la supervivència feia estralls i s’acarnissava amb els més febles i els més grenyals: “A Pietralata, per educació, no hi havia ningú que sentís pietat pels vius, imagineu-vos què collons sentien pels morts”.

I tanmateix aquesta crònica descarnada ho dona tot a la bellesa narrativa: “En aquell silenci i en aquella melancòlica fortor de roba de gent pobra, tot d’un plegat, va entrar un xicot amb una jaqueta anglesa, amb cara de mort de gana de set generacions, i es va posar al mig del passadís, de cara a la gent”.

Així d’atupat, amb les imatges encara claríssimes de la impietat suburbial romana en la immediata postguerra mundial, veig aparèixer el nou Papa, en Robert Francis Prevost, un nord-americà de nacionalitat peruana, de 69 anys, al que l’espanyolisme més abrandat ja li ha trobat descendència espanyola a través de sa mare. No apareixia a cap travessa ni a cap de les milers i milers d’hores de comentaris a tots els mitjans públics i privats de ràdio i televisió. Ha pres el nom de Lleó XIV. Mala tria: tenir un Papa Lleó ens aboca a fer moltes bromes i interpretacions. Tant se val: em conformaré si acaba amb aquest tsunami de papaisme que tant em consta d’entendre.

Entretant, me’n torn a Pasolini.