marginàlies

Diu Miguel Hernández que no volia més llum que el cos de qui estimava davant el seu perquè era claror absoluta, transparència rodona, limpidesa l’entranya de la qual, com el fons del riu, amb el temps s’aferma, amb la sang s’apregona.

No volia més llum que l’ombra daurada de qui estimava on hi brostaven anells d’una herba obagosa. En la meva sang, diu el poeta, abrusada fidelment pel cos que estima, per a sempre és de nit: per a sempre és de dia.

Retornar als poetes que, de jove, t’oxigenaren el cervell, és molt necessari, com apressant és no oblidar-ne cap dels que no han deixat mai d’acompanyar-te. I en un dia com avui es fa més present que mai Miquel Àngel Riera perquè fa 26 anys que partí deixant-nos-ho tot, sense anar més lluny:

Em deis que som molt lent i que me qued estàtic
com si el meu pensament romangués com una àncora
tirada en el no-res d’unes aigües molt fondes.
Me deis, quan així ho feis, que se’m veu molt enfora
i no sabeu si cal o no fer que retorni.
Doncs vull que sapigueu que estic fent inventari
de les aigües tranquil·les on existiu vosaltres,
i, en trobar tan reblits els prestatges de l’ànima,
m’entra un astorament molt dolç que em deixa immòbil
només que passi el dit pel fris ple de cadències
que em mi configurau: semblantment ho fa l’home
que toca d’amagat l’obra d’art que el fascina
per si hi hagués quedat retingut algun pàlpit
d’aquell autor que estima fins i tot carnalment.
Ell va lent, com jo hi vaig, perquè l’amor demana
esser demoratius en perseguir un orgasme
d’aquells que justifiquen haver provat de viure.