marginàlies

El fred que fa aquests dies, a més de trepanar, entra en les converses matineres en fer el cafè preceptiu. El fred -com la calor- sempre és nou i sembla que mai no n’hem tingut tant com ara: la memòria no fixa amb precisió aquestes sensacions més enllà d’assegurar que abans, temps enrere, fa cinquanta anys, per posar una xifra, feia més fred que no ara. És clar que els meteoròlegs se’n cuiden prou d’aportar dades estadístiques que tanmateix a ningú no acaben de convèncer.

Avui, parlant de la gelor i dels graus de temperatura que marcaven els cotxes a distints indrets de l’illa, s’ha fet lloc, ves a saber per quines cinc-centes i arran de què, el maridet. Designació prou explícita i suficientment burleta, per uns era un braser amb mànec per encalentir el llit i per altres una capsa amb caliu amb la qual les dones s’encalentien els peus. Perquè no s’encalentís la conversa -que sol ocórrer amb molta freqüència- res millor que una consulta immediata a través del mòbil, que per això s’han fet, al Diccionari Català-Valencià-Balear que, com sempre, ens ha tret de dubtes.

El maridet és la capsa de ferro o recipient de terrissa, i antigament de vegades de fusta, dins el qual es posa foc i es col·loca sota els peus per a escalfar-los. Aquest artefacte també rep el nom de braseret.

En canvi el braser amb mànec respon al nom d’escalfallits, això és, l’instrument per a escalfar el llit, segons el DCVB, i escalfador rodó, petit, amb tapa foradada i mànec, omplert de brases, utilitzat per a escalfar el llit, segons el DIEC2.

I tanmateix, el més posat en qüestió d’antigors i paraules escondides, recorda que a l’escalfallits també li deien “el frare”. Bon nom, diu, encara que costi d’entendre que un estri escalfador s’associàs precisament a un frare i no a cap altre ofici, com si aquests religiosos tinguessin facultats encalentidores dels cossos, a part d’infondre ànims als esperits. Així, l’expressió “passar el frare” als llits, encén -i mai més ben dit- tota mena d’imatges altament suggeridores.

Per rebaixar el grau d’entremaliadura, un altre contertulià, seguint el fil dels noms en desús, recorda que a l’orinal – o al bací-, a molts indrets de Mallorca, també li deien guillem. I treu a rotllana la contarella clàssica d’aquella criada que va veure un jove del poble de nom Guillem davall el llit de la pubilla de la casa on servia. En comentar-ho tafanerament a la cuinera, aquesta, madona que n’havia vist de tots colors i que del veure i callar n’havia fet mode de supervivència, per fer-li a saber que no tot en aquest món és el que sembla, li enflocà que tots els guillems solen estar davall els llits.