marginàlies

Hi ha llibres que tenen el llom dur, gairebé rígid, que exigeix certa força per mantenir-lo obert, sobretot en les pàgines inicials i finals. Personalment me molesta haver d’exercir una certa violència per poder llegir a plaer; com si aquest pes desmesurat fos com un càstig al llibre.

“La remor dels confins”, de Julià de Jòdar editat a Ensiola, a Mallorca, té aquesta casta de llom. Reuneix vint-i-un textos, del 2000 al 2015, entre pròlegs, actes culturals i mitjans de comunicació, un bon nombre dels quals són homenatges a escriptors com Espriu, Faulkner, Cracq, Sebalb,  Buzzati, Porcel, Marsé o Zola.

Anàlisi, crítica i reflexions sobre literatura i literats, i sobre el paper que una i altres juguen en l’espai català permanentment supeditat al castellà. De Jòdar no ho dubta: “Però el poble català, almenys des dels inicis de la modernitat, és refractari de mena a atorgar al pensament el paper capdavanter que li pertoca”. I també: “L’angoixa de l’home d’avui consisteix a assolir la immortalitat a preus baixos sense saber què fer-ne a continuació. ¿potser els escriptors en català mereixerien mites de sang superior, dels que permeten tornar a la literatura rescatant-ne el caràcter sagrat? A pencar, doncs”.

Se’n poden descontextualitzar paràgrafs i frases sense témer desvirtuar el que l’autor vol dir, com per exemple: “Al cap i a la fi, treure profit de la lectura és una tasca que dura tota la vida, comparable a la posta a punt d’un atleta esforçat, sota la tutela d’un entrenador més o menys capacitat i exigent (representat pels autors que freqüenti el lector): qui la practica, però, només ha de competir amb si mateix”.

Sí, certament, un llibre de morro, vull dir llom fort.