marginàlies

Els atemptats d’ahir a Bèlgica segueixen generant consternació, indignació i altíssimes dosis de perplexitat. La vulnerabilitat, amb tota la seva cruesa, torna a prendre possessió de les converses i dels espais comuns. I em sembla que, més enllà de l’escarrufament i la indignació, pagarem ben cars aquests atemptats d’ahir a Brussel·les i abans de París, i abans de Londres i abans de Madrid…

Efectivament, des del setembre de 2001 amb l’atac a les Torres Bessones de Nova York, inici de la Tercera Guerra Mundial a parer de molts, per tal de garantir la seguretat individual i col·lectiva, la ciutadania d’Occident hem anat cedint espais molt generosos de llibertat a la vigilància, als escorcolls, a les càmeres de seguretat i a d’altres pràctiques de controls individuals en mans exclusives dels estats. D’aquell 2001 ençà, augmenta l’observació d’aquests estats sobre la seva ciutadania i el nombre i la presència de la policia en els espais públics, desplegant tot el seu poder armamentístic.

Clar que aquestes massacres agafen tots els responsables de seguretat a contrapeu –o els posen en evidència- i posen en solfa els seus sistemes, però això no hauria de ser l’excusa per augmentar la intensitat de la intervenció policial; ni reduir la prevenció d’aquests actes –si és que n’hi ha- només en aquest àmbit de vigilància i sentinella.

El tractament de tanta brutalitat indiscriminada no només passa per arbitrar noves decisions policials. Només amb elles, sols amb nous controls i cessions de privacitat, no evitarem més massacres. Cal anar al moll, al nucli, al viu on es generen aquests actes i a partir d’ací, enginyar les respostes correctives que calguin; respostes que necessàriament han de ser transversals. Si, com ens assabenten els líders europeus, aquests atemptats són contra la democràcia, la llibertat i la tolerància, és, precisament amb l’exercici d’aquests valors que hem de combatre aquesta bogeria sanguinària. Si no, no ens mourem d’on som: instal·lats en la consternació, la ira i la vulnerabilitat que tant ens descol·loca.