marginàlies

Les figueres de Can Gazà s’han portat com a veritables dames, enguany, i ofereixen uns fruits exquisits.  Més de cent classes de figuera relaciona el Diccionari Alcover-Moll i som incapaç de dir de quina casta són les gazanenques Lamentable, ja ho sé: som dels que han  viscut massa d’esquena al camp, a la vida que hi clama, als fruits que l’abelleixen i als mots que també fan anyada. I tanmateix sí que sé la cançoneta per definir quan una figa és bona: «La figa per ser madura | ha de tenir tres senyals: | clivellada, secallona | i picada d’animals». Almenys m’ensenyaren aquesta versió que al diccionari referit canvia “animals” per “pardals”, designació molt més lògica; però clar, a Mallorca un pardal no només és un gorrió; i d’assolellats el món n’és ple. I atenent la dita que diu «Conforme al pardal, la gàbia», pens en Can Gazà, que potser sí que és un lloc ben adequat per a les necessitats humanes que intenta encobeir.

Un gazanenc eixerit, en veure el meu neguit en no saber quina costa de figueres es fan per la finca, em diu que ni pateixi, que potser és una figuera marca blanca; com els cans bords o entravessats que, malgrat no tenir pedigrí, són ben llestos i marraners, i d’una lleialtat infrangible. Bona pensada.