marginàlies

Just entrar a Can Gazà, lleugerament banyat pel plugim matiner, m’escomet trasmudat el coc i síndic del casal perquè, per art de màgia, em diu, li ha fugit de l’ordinador l’article per al seu bloc que havia començat a tramar a les quatre del matí. No és la primera vegada que li passa i, certament, costa d’endevinar què fa perquè amb una freqüència dramàtica li fugin els textos. Val a dir que li costa acomodar-se als nous estris informàtics i comunicacionals, però la cura amb que els tracta l’allunya del sapastrisme.

No som expert en informàtica; no pas de ser un usuari amb molts d’anys d’experiència i les operacions que he fet per mirar de refer la desfeta han estat infructuoses. La cara del coc, en veure confirmada l’ensulsiada, expressava la desolació més descarnada.

S’ha tornat a posar en feina i en poc temps tenia acabat l’article “La dignitat esclafada no té retorn”, (http://jsantandreuisureda.blogspot.com.es/2017/09/la-dignitat-esclafada-no-te-retorn.html), una reflexió molt recomanable sobre el que es viu ara mateix al Principat de Catalunya. Una consideració feta de Can Gazà estant, això vol dir, des del solam, des dels estadis més elementals i sense ornaments de la condició humana on la dignitat, precisament, mira d’aixecar el cap i el cor.

I en haver acabat l’article, molt més aplomat, em recorda que qui passa per Can Gazà i no hi fa estada llarga, tanmateix se’n va ben proveït de l’honorabilitat necessària per mantenir hàbits socialment saludables, això és, inclusius. Sense donar cap lliçó, em dic, a Can Gazà aconseguim alliberar els gazanencs de moltes dependències i temperar tarannàs extraviats. Deu ser per això que en aquest casal de prodigis som fermament defensors del dret d’autodeterminació de persones i pobles.