marginàlies

Betsaida és la primera paraula que acudeix en el desvetllament, abans i tot d’allargar el braç per apagar el despertador. Són les sis i la fosca encara és negra. Betsaida. Tant d’hora no la pot associar a res ni a ningú. Té la sensació que un dia llunyà, protohistòric, la va sentir a dir a algú o ell la va dir en resposta a alguna pregunta que balla dins el seu cap embromat encara per la son.

Resposta d’examen, potser, es diu mentre la dutxa li reviscola l’eima.
Betsaida, torna a dir fluixet mentre es renta les dents, i a cada moviment de raspall, la paraula fa títeres dins la boca ensabonada.
Betsaida i sent com el fill de l’amo del bar on acostuma a fer cafès i menús aixeca la barrera. Cada dia el mateix so i a la mateixa hora, minut amunt o avall. Quan l’aixeca son pare, nerviós de mena, la impulsa amb força i el renou és més breu i sec. Tanmateix, però, no amaga gens l’agressivitat del metall revellit i tanoca.
Betsaida. I pensa que té ben identificats els sorolls de l’obertura de les botigues i negocis més avinents. La farmàcia, quan obre, ho fa de manera força acadèmica: la barrera extensible acordiona i compassa el so d’alumini que acompanya més que no espanta. El veterinari ha canviat el portam fa poc i a penes sent com es plega i desplega el delicat reixat de disseny. La papereria és la que té el so més alegre, més juganer: l’entrada és estreta i l’alçària domèstica, per la qual cosa, amb una empenteta de no res n’hi ha prou per enrotllar la barrera. No té controlada l’abaixada i la retirada de la tenda dels xinesos. Queda una mica lluny i fa la sensació que sempre tenen obert.
Betsaida. Es crema amb el primer glop de cafè i renega, Betsaida! I de la cremor en neix la llum: Betsaida és una vila a la vora del llac de Tiberíades. Prop d’allí, Jesús caminà sobre les aigües. I recorda que no sap qui li contà la faula que sant Pere, pescador d’ofici, en veure el Mestre com anava a peu per sobre de l’aigua, li demanà si ell també hi podia anar. El mestre li digué que sí. Pere, tan bo com turmassot, ho prova, veu que camina sobre el llac i a les quatre passes, en no acabar-s’ho de creure, en dubtar que ho feia, s’endinsa en el llac.
Betsaida! I quan es disposa a seguir els senderols de la memòria en combat amb l’oblit, sona el telèfon. A aquelles hores tan matineres no pot ser res de bo. Tem respondre i deixa que soni uns quants cops, els necessaris per espantar mals averanys.
Taquicàrdic, respon amb veu anèmica. El gendre li comunica que sa filla ha romput aigües, que ja són a la clínica.
Betsaida!