marginàlies

Se sent el bategar del cor rere l’ull esquerre com si tingués intencions de treure’l de conca, talment com si fos una maça colpejant rítmicament i contundent una tambora. Les reverberacions que provoca aquest martelleig li omplen la clepsa de corrues de macs. Adesiara ha de cloure els ulls perquè la llum apregona més la malada. Pensar i tot li costa i és incapaç de distreure la martellada que li marca el temps que no pot omplir amb res més que amb l’alenar compassat en un intent desesperat de dominar el mal. S’estreny el cap amb les mans, es pressiona els polsos, es clava un dit a l’entrecella, es posa el cap entre els genolls, s’immobilitza com si fos estàtua per fer creure a la maldecapada que és mineral, que no cal que s’escarrassi a martiritzar-lo. Es prendria píndoles de Bach però no el vol comprometre. De cop, estranyament, es recorda del vers de Miquel Bauçà “sento el flit i no hi ha mosques” i ell només sent un martell pneumàtic desesperat que no troba la roca que el justifiqui.