marginàlies

Del mes de juliol cap aquí són sis, com a poc, les persones que han mort per banyada –o cornada- de bou en el decurs de festes majors que contemplen correbous en els seus programes d’actes. Sense comptar els ferits de distint grau, clar, que són una bona gernació. Anit, a Museros, a València, morí un home de 32 anys i dissabte un altre de 34 a Peñafiel, a Valladolid. En molts casos, aquestes morts s’han produït en correbous on l’animal, en principi, no rep cap tipus de dany: sols el fan córrer per alguns carrers del poble rere la munió de joves que desafien la seva força i el seu perill extrem. Les imatges que circulen d’alguna d’aquestes voleiades mortals, esfereeixen.

No puc sofrir el patiment de cap ésser viu i la tortura me repugna, raó per la qual som contrari a les curses de braus, als correbous on es fa mal –sigui de la intensitat que sigui- a l’animal, a qualsevol davallada d’ase, cabra o corb de cap campanar o torre, i a qualsevol amollada d’ànneres o oques per divertir ociosos de vacances. Som partidari, per tant, de no autoritzar cap d’aquestes manifestacions per molt populars que siguin i per molt que se les titlli de manifestacions culturals.

Quan una persona pren mal fins a morir participant en uns d’aquests festeig, immediatament l’absurditat fa un llepadits amb la meva estupefacció. I encara em sorprèn més que els seus propis companys, la seva gent, no vulguin aturar d’una vegada el despropòsit que pot matar i vulguin de totes totes que altes braus puguin tornar a voleiar fins a morir qui no ha pogut burlar la seva força i les seves banyes.

Aquestes persones han mort formant part de la festa, simplement i contradictòria. Ningú llevat dels seus no els recordarà perquè la seva mort no ha estat gens heroica, ni exemplar, ans al contrari.