marginàlies

Avui fa 329 anys que va néixer Johann Sebastian Bach, la música del qual va acompanyar l’eclosió i posterior expansió de l’univers. No cal tenir més coneixement que el desig de sentir, per escoltar Bach i restar commòs per sempre. És tanta la saviesa i la densa sensibilitat de Bach, que hom pot escoltar totes les vegades que vulgui qualsevol de les seves composicions i sempre hi trobarà matèria nova.

I l’enrampada que sentirà –tot deixant-lo en pèl sensorial- serà tostemps nova, per estrenar. Morí cec i desdenyat, Sebastian, com li deia la seva muller Magdalena, amb qui tingué set fills. Tenia seixanta-cinc anys i diuen que abans d’expirar va recuperar la vista per veure la seva esposa, el seus fills i el seu primer net, que li donà el seu fill Lieschen.
Avui també és el dia mundial de la poesia i unir aquest jorn a Bach no és gaire difícil. Sense anar més llunya, Miquel Martí i Pol té un poema que titula precisament “Amb música de Bach” que diu:

L’ ordre és bellesa, i ritme, i és l ‘espai

en què la mort no pot abraonar-se’m

inesperadament i convertir

la melodia en ronc o en esgarip.

No em sorprèn ni em sotmet aquesta fonda

constància de mi que em manté erectes

els sentits i el desig, ni espero cap

senyal prodigiós que m’afranqueixi

per sempre més de servituds i angoixes.

Declina el sol i algú, llunyà en el temps,

em fa do generós de l’ harmonia.