marginàlies

Que em puc seure aquí, jove? Gràcies. M’agrada anar a la part de darrera del bus i aquí no hi ha seients preferents per als vells. Manies, ja ho sé. No te molestaré gaire encara que sigui massa rondinaire, o això em diuen les netes. Que per cert, una d’elles parirà un dia d’aquests. Ja sap que tendrà un nin i li posarà el meu nom. Estic molt content, clar. Mon pare nomia igual i el meu padrí i el meu repadrí de part de pare. I crec i tot que el repadrí de mon pare també. Ai, els vells! Feim nosa, ja ho sé. Ho tenim tot en contra, però, començant per la salut i seguint per la pressa que té tothom i el poc que duren les coses. I nosaltres venim d’un temps que les coses, si les cuidaves, duraven tota la vida. Just ara, que són les mateixes coses que diuen prou. Estan programades així i això, a mi, me sulfura perquè tot es converteix en una tudadissa. Però, saps què és el pitjor de ser vell? Que allò que tenim present i que ens va de banda a banda del pensament i de la poca memòria que ens queda no importa a ningú perquè no ho han viscut i allò no viscut senzillament no existeix i si no existeix és de bojos fer-li cas. I els qui ho han viscut, els altres vells, o ho volen oblidar i no poden o es perden entre tanta cosa rància, pansida o morta. Això és. Mira, sense anar més lluny, avui m’he aixecat amb una cançó enganxada en el front. El “Pange Lingua”. No la deus conèixer, clar. I tampoc no te sona gens sant Tomàs d’Aquino, no és ver? És qui va escriure el poema preciós sobre el que es va fer aquest cant gregorià que es cantava, ara ja no ho sé, fa anys que no vaig a missa, el Dijous Sant i el dia del Corpus. Jo no el conec gens, a sant Tomàs d’Aquino, però de jove el vaig sentir nomenar molt. I per ventura no importava, ves a saber. Els joves també sentiu a dir molts de noms que d’aquí a res es deixaran de dir. Però el “Pange Lingua” és molt bo. “Canta, oh llengua, / el misteri del cos gloriós / i de la sang preciosa / que el Rei de les nacions, / fruit d’un ventre generós, / ha vessat en redempció del món”. Home, no ho vull comparar a un rap o a un reggaeton, ni fins i tot a res dels Nirvana, que me’ls va donar a conèixer la meva neta major i te dic que no me va desagradar. Aquell bon jan, tanmateix, en Kurt Cobain, té una cosa mala d’agafar, però cosa té. I ara que hi pens, no ho deus saber, però lligat al “Pange Lingua” hi ha una paraula que encara ara no sé dir clara i per la qual, per no saber-la dir com toca, vaig estar moltes vegades castigat: transsubstanciació. És bona, aquesta, eh! Saps què vol dir? La conversió del pa i del vi en el cos i en la sang de Jesucrist en l’eucaristia. Què et sembla? Encara m’ho sé de memòria. Transsubstanciació. Uff!!! És mal d’entendre, no és ver? Sant Tomàs ho sabia i per això va dir: “El Verb encarnat, / per la seva paraula, / fa carn del que és veritable pa, / i el vi esdevé sang de Crist, / si els sentits no ho comprenen, / n’hi ha prou en la fe per afermar el cor lleial”. Ho entens? Normal, clar, no importa t’escarrassis a entendre-ho. De tota manera en Bob Dylan també es demanava fins quan les bombes hauran d’esclatar abans que no en quedi cap i ell mateix recomanava escoltar-ho en el vent. I el vent no ha dit res mai. Però per ventura tampoc no saps qui és en Bob Dylan. Mira, ara faré un acudit: cerca’l en el vent. Apa, ja arribam, jove. Ha estat un plaer parlar amb tu sense que m’hagis interromput. Són ben elegants aquests auriculars. Una mica massa grossos, per mi. Qui escotaves?