marginàlies

La nova directora insular d’Inclusió Social, Teresa Vallespir, ha visitat avui Can Gazà. Li hem explicat el nostre projecte assistencial per a homes exalcohòlics i extoxicòmans sense cap mena de suport i amb malalties que els impedeixin d’accedir al mercat laboral ordinari.
Li hem explicat també que la finca i el casal forma part dels diversos equipaments a disposició de la població marginada des del mes de març del 1978. Trenta-vuit anys, per tant, al servei de les persones més acuitades per la fretura; una veritable eternitat fent de talaia de la marginàlia mallorquina i de banc de proves permanent per atendre-la com cal.
També ha estat l’epicentre de nombroses revoltes en el camp marginal, moltes de guanyades i algunes altres que acabarem guanyant. I tanmateix, la que més ens urgeix ara mateix ės la que afecta als àmbits jurídic i administratiu de les administracions públiques. És clar que el servei que ofereix l’administració pública ha de ser de qualitat extrema i altament exigent quant al finançament, en ser públic. Però també és cert que s’ha de centrar en les persones, les seves necessitats i els models d’atenció adients per a cada cas. No sempre el reglament més puntós i primmirat ės el més efectiu; moltes vegades les cotilles reglamentàries acaben per encarcarar el recurs fent-lo poc eficient o manifestament inservible.
És un debat que entre tots hem d’acarar per tal de ben atendre unes persones que, necessàriament, han de ser els primers agents o actius de la seva recuperació. La pitjor atenció que es pot dispensar a la marginålia és la que es fonamenta en l’ociositat. A Can Gazà ens ho demostren els prop de quaranta anys que fa que acollim desnonats socials.