marginàlies

Dia 24 d’aquest més, moria executada a l’estat nord-americà de Virgínia Teresa Lewis. Prop de quatre mil signatures demanaren l’indult, que no serví de res. Ni el fet de presentar dificultats mentals serioses la salvà de la injecció letal. Sakineh Mohammadi Ashtiani, la iraniana condemnada a lapidació fins a morir per adulteri, sembla que s’ha alliberat d’aquesta pena –per la pressió de més de tres-centes mil signatures al seu favor recollides per Amnistia Internacional- però ara s’exposa a morir a la forca acusada de matar el seu marit.

Teresa i Sakineh, ara i avui, són la representació d’un càstig, la pena de la vida, que s’hauria d’eradicar de tots els ordenaments penals del món perquè és l’exponent màxim de la crueltat i la degradació a què pot arribar la condició humana. Dic que elles dues ho són ara i avui perquè cal recordar –no fer-ho seria de cínics- que durant el 2009, sense comptar les de la Xina, foren prop de vuit-centes les execucions dutes a terme a tot el món. Vuit-cents morts “de justícia”. Mai no entendré per què costa tant aconseguir l’abolició de la pena de la vida; ni per què he de justificar les raons que fonamenten la meva decisió abolicionista quan els que en són partidaris no en presenten cap que no escapi de l’ull per ull.