marginàlies

Res no torna, tot es perd, tot s’esmuny o fuig, sobretot la claror, el batec de l’arc del cel que ve quan li rota i es fon quan se’l fita. L’odi és l’única força capaç de tibar la goma del tirador i sortir-ne amb més força que la llum per esperar-nos, amatent, allà deçà els anys que ara s’engendren. Però és tan marranera la vida! Abraonar qui et besa o et cerca endins les pessigolles fa tanta patxoca! Només els contenidors de l’ànsia suren sobre els mars encalmats de l’ordre i la mesura. De què ens han servit la veu i la lletra, el vot i la llibertat si les comparam amb la pólvora? Bramar és més rendible que la paraula perquè és uniformement universal i pròsper: com més avançam, més es valoren les escaïnades i els raücs dels que es diuen salvadors. Per què ha de ser tan addictiu, viure? Encara que ni parlem: només renillam quan anem eixits i callam com els esparralls per escoltar les consignes de qui sap on cal que arribem sense replicar. Tampoc ja no escrivim mai: marcam amb almangra els cataus dels renegats i dels rebels de les ciutats on pasturam mansuetament la grosseria mental que es perpetua. De porcs, se n’ha de venir de casta; de senyors, les solls en van ben plenes. Per què ha de ser tan revividora, la vida?