marginàlies

Compta fins a vint i comença a escriure allò que mai no t’has atrevit a contar ni a escriure, el que va passar aquell dia de la pluja de bombolla en què la cortina densa d’aigua impedia veure res a quatre passes. La tempesta descarregà gairebé de cop i amb una fúria inaudita, i tu havies sortit de casa sense paraigua ni impermeable, aclaparat per la primera novel·la del teu millor amic. Te l’havia donat a llegir acabada de redactar, mesos enrere, perquè li diguessis el teu parer i ja et va semblar una meravella; cap anotació, cap suggeriment, res a objectar. I rellegida ja sent llibre la impressió que era excel·lent augmentà encara més. I a la sensació de tractar-se d’una obra extraordinària s’hi adheria estranyament una enveja molt punyent i densa que mai no havies sentit, per la qual cosa no sabies com tractar-la.

Amb l’amic de la novel·la que consideraves excelsa havíeu començat a fer les primeres provatures creatives. Tot el que escrivíeu us ho mostràveu i l’amic et considerava gairebé el seu mestre, més encara quan se’t concedí un premi important de poesia i mesos després un altre de narrativa. Ell no tenia tanta de sort amb les edicions i tu l’animaves a no defallir, a seguir esforçant-s’hi, que tard o d’hora el seu innegable talent es faria públic.

Havíeu quedat al bar de sempre i era quan hi anaves que esclatà la tempesta. Ja hi arribaves i instintivament cercares el mínim recer que oferien els pocs voladissos dels edificis aixecant les espatlles, protegint-te el coll. I com més t’apropaves al punt de reunió, la ràbia prenia més força convertint l’afecte que senties pel teu millor amic que havia fet una de les novel·les més extraordinàries escrites els darrers cinquanta anys, sens dubte, en una casta d’odi flamejant.

Vares empènyer amb molta de fúria la porta del bar per la ràbia que eres incapaç de contenir vers el teu amic i per l’encabronament de la tempesta, i els parroquians, davant tanta impetuositat, et miraren amb reprovació. Anaves xop, els peus entollats dins les sabates deixaven a cada passa l’empremta de la sola marcada amb aigua i la cambrera jove que servia les taules no sabia com dir-te que d’aquella manera no podies asseure’t enlloc. I tu només miraves feridorament el teu millor amic esdevingut de cop en quelcom semblant a un monstre que et fregava per la cara que no eres més que un escriptor mediocre, vulgar, si anava a dir la veritat; perfectament prescindible.

L’amic, de la taula del fons del bar, et saludava aixecat, brandant els braços, eufòric perquè les primeres crítiques de la seva primera novel·la no podien ser més laudatòries. I tu hi anaves decidit a dir-li que no podies odiar-lo amb més força, que tant l’esquema com bona part de l’obra era compartida, que s’havia aprofitat de les teves indicacions i que el personatge central de la novel·la, manipulador, pervers i malvat, era la teva viva estampa.

Tu anaves tot xop cap a l’amic que ja no ho era, acaparant l’atenció del bar, sobretot de la cambrera que servia les taules que no sabia com indicar-te que, per favor, sortissis de l’establiment que per on passaves ho deixaves tot emporcat, i en tenir-lo al davant, en lloc d’abraçar-lo com ell desitjava, dirigires les mans al seu coll, el vares empènyer fins a clavar-li l’esquena a la paret decidit a escanyar-lo.