Avui fa 78 anys que morí Francesc Macià. I 66 que ho va fer Pompeu Fabra. I 28 que perdérem Joan Miró. Tres excepcionalitats el legat de les quals hauria de ser servat molt millor –amb molt més mirament- del que ho és ara mateix. El primer, l’abril de 1931, proclamà la República Catalana. El segon, el 1918 publicà la “Gramàtica catalana” -que l’Institut d’Estudis Catalans adoptà com a oficial- i el 1932 el Diccionari General de la Llengua Catalana. I el tercer, que féu dansar la dona, l’ocell, l’estel, la lluna i el sol en unes constel·lacions infinites per despertar-nos de l’ensopiment i la inòpia.
Pensava en ells, avui que molts diaris fan festa i els dinars opípars allarguen excepcionalment les sobretaules. I ara mateix, a punt de tocar les set del capvespre del dia de Nadal, el Canal 33 emet el documental “Llànties de foc”, un treball extraordinari nascut a Mallorca i dirigit per Sílvia Ventayol i Nofre Moyà. El savi Mascaró no morí el dia de Nadal; l’any que ve, concretament el 19 de març, farà 25 anys que morí a Comberton, Cambridge. En fi, que apreuant la suculència d’una coca de nadal casolana i brindant amb cava commemoratiu del cinquantenari de l’Obra Cultural Balear que celebrarem l’any 2012, pensava en alguns d’aquests homenots a la manera de Josep Pla que ens marquen camins precisos per emancipar-nos de la poquetat, de la subsidiarietat; de la beneitura, en definitiva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!