Quan l’ascensor s’ha obert hi ha deixat entrar primer una dona en la que no ha reparat gaire. Anava distret i capficat per la salut del seu amic, que espera amb desesper una prova diagnòstica per precisar d’on li ve el fàstic al menjar, la sensació que no deixa de voler vomitar i la fluixesa que ja fa setmanes que el domina.
En haver entrat a l’ascensor, com de costum, i després de prémer el botó del pis on anava, s’ha recolzat al costat contrari al de la botonada de la cabina mirant cap a la porta, donant maleducadament l’esquena a la dona que ha entrat primer que ell.
Just després de tancar-se la porta i iniciar el descens, la dona li ha tocat l’espatlla dreta i li ha demanat si no li sabia greu girar-se cap a ella perquè li pogués veure la cara:
-Tenc la sensació que vostè és una persona que fa molts d’anys que no veig i voldria confirmar-ho.
Del tot aclaparat, maleint no haver reparat amb aquella dona per no haver de passar per aquell tràngol que li semblava del tot absurd dins l’ascensor que de cop ha reduït sensiblement la seva cabuda, s’ha girat cap a ella sentint amb força com li pujaven els colors a la cara i tement que la seva expressió d’estranyesa, lluny de descartar categòricament qui suposadament era, n’augmentàs el dubte.
S’ha girat cap a la dona però no ha gosat mirar-la als ulls.
-Perdoni, no. No és qui em pensava. És un home a qui li dec un favor molt gran perquè salvà de morir ofegat el meu home, que ara, pobret meu, té els ronyons molt atacats. Érem a un restaurant, el meu home va fer mala via amb un tros de carn i ell, que seia a la taula veïna, tot d’una li va fer la maniobra de Heimlich, es diu així?, i el salvà de morir ofegat.
-Ja ho entenc.
Davant l’explicació no ha pogut evitar mirar-la als ulls.
-No, no és qui em pensava, disculpi. Era més guapo que vostè, i ja em perdonarà la desconsideració. Era molt més fi de cara i de cos, sí i no vull dir amb això que vostè sigui al contrari, no. Però amb trenta anys a damunt tots canviam, no és així? I per un moment he pensat que vostè era aquell tros d’home salvador que no he tornat a veure pus mai més i em faria molta d’il·lusió tornar-lo a veure per agrair-li novament que salvàs el meu home. Ai, perdoni tantes impertinències…
-No, no es preocupi, no passa res.
S’obre la porta del pis on ell ha de baixar, un abans que la dona, i en sortir de l’ascensor encara la sent que li diu:
-No, no, on vaig a parar! No és ni l’ombra d’aquell tenorio! Era més alt i més ample d’espatlles. I anava dret com un fus, no carregat d’espatlles com vostè. I de llavis molsuts i ulls de mar, ni punt de comparació amb els seus, de cabra. Jesús, quin cap, el meu. En veient com és, com he pogut pensar que era aquell galant de pel·lícula!
Anant al cotxe aparcat al sol que comença a escalfar de debò se sent molt dissortat i un nus a la gola li crida les llàgrimes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!