marginàlies

T’aixeques com cada dia, estabornit per la rutina i la mandra, entres al cotxe per anar a la feina i de la ràdio no en surten les notícies que esperaves, sinó les notes d’un concert per a piano i violí. Algú –la dona, la filla, el nét,  qui sap si el gendre- culejà l’aparell el diumenge i el deixà en una emissora no acostumada. Tots quatre anaren a fer el primer gelat de l’any amb el seu cotxe en un establiment nou i a tu et va fer peresa partir. Si hi haguessis anat, haguessis menat, qualsevol d’ells hagués posat la música que hagués volgut però a la tornada, en haver aparcat i abans de llevar la clau del contacte, te n’haguessis cuidat prou de deixar la ràdio en l’emissora que pertoca.

Enutjat, clar, vas per posar l’emissora que cada matí, més o menys a la mateixa hora, t’ofereix la informació que creus que et fa falta per començar bé el dia, com el cafè bofegant just botar del llit, emperò sobtadament canvies de parer i deixes que el piano i el violí envaeixin l’espai del cotxe i l’omplin d’aire fresc i amatent. I penses que algun dels amics amb qui fas el cafè de la pausa de la feina, si et veiés tan atrapat per aquella música que et fa parar una atenció gairebé desconeguda, te tractaria de llunàtic, com a poc; de rar de collons; de friqui, perquè voler voltar la mata i eludir un mot que et fa un rabier. Pares en el primer semàfor, que està en vermell, i notes com piano i violí traüllen per dins el cotxe amb una familiaritat mai vista, com si coneguessin tots els racons i coneguessin també la teva perplexitat. Encara que et costi acceptar-ho d’entrada, sents que et fa bé sentir aquell concert i alenteixes la marxa; no vendrà de cinc minuts, et dius.

A més, pensant-hi bé, què en fas de les notícies que escoltes amb atenció desmesurada cada matí, com si t’aportessin litres extres d’aire per emmagatzemar a les parts baixes dels pulmons? En haver-les sentides, s’envaneixen, no deixen cap rastre ni obren cap camí de reflexió. A més, els locutors no canvien gens d’entonació  tant si parlen del drama dels refugiats d’Idomeni o dels morts, ferits i desapareguts dels dos terratrèmols que han capgirat el sud de Perú, com de la combinació guanyadora de la loteria primitiva.

En canvi aquell concert de piano i violí t’entra per quedar-s’hi almenys fins a l’hora de fer el cafè amb els companys de feina. No saps si els comentaràs aquesta sacsada matinera. Per ventura no. Més val no dir res. Més val assaborir la descoberta i guardar-te-la per tu.

Arribes a la feina i el concert encara no ha acabat. Esperes una estona per acabar-lo de sentir i saber de quina obra es tracta, però de sobte sents un seguit de cops al sostre del cotxe. Esverat, tires la vista a l’esquerra en percebre per aquesta banda la presència d’algú. No hi veus ningú. Mires a la dreta i tampoc hi trobes res. Esporuguit i corprès, tanques la ràdio i surts del cotxe. No hi ha res estrany ni ningú. Ben quiet, mires al teu voltant a la recerca d’alguna bubota o monstre i abans d’acabar la volta completa et demanes com pots ser tan ase i poruc. D’una revolada, tornes a entrar al cotxe per saber què es deia i de qui era el concert i sents les mateixes veus  que cada mati t’ofereixen les notícies més fresques.