marginàlies

La deixalleria en què s’ha convertit l’estudi reclama fer dissabte a fons. Ja no pot acumular  incontroladament més material imprès. Cap peça no és en parador desconegut però la dificultat que suposa rescatar-les quan fan falta del lloc incòmode que ocupen, exigeix un pla de xoc. Per tant, és ben hora d’acabar les frases que enteranyinen el sostre o d’enviar-les al contenidor blau; d’oxigenar els versos que reclamen aire i que s’han enganxat a la paret com si fossin llangardaixos o de tirar-los definitivament amb els plàstics. I de desar convenientment els renecs i altres incontinències poc edificants que cuquegen pels pocs pams de trespol que resten lliures de llibres, retalls de diaris, revistes i fulls publicitaris de tota mena.

Després d’arromangar-se i de posar fluixet el Bach que més li plau, hom obre la finestra per millor obrar i la llum xopa de les vuit li recorda allò que deia Fernando Pessoa, que el somni és endevinar les formes que es fonen imprecisament en la distància, cercar en la línia de l’horitzó fred la platja, la font i els besos que valen la pena… I ja l’ha feta: avui no tornarà a fer dissabte, ara el crida el portuguès, que fa temps que no parla amb ell.