marginàlies

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) ha decidit que José Ramón Bauzá, tot i ser el propietari de la farmàcia milionària de Marratxí, és compatible amb l’execució del càrrec de president d’aquest calvari nostre que és el govern illenc. Tanmateix, no ho ha decidit per unanimitat dels seus cinc membres, sinó per majoria molt simple. Ja que avui comença el Mundial de Futbol, podríem assimilar aquesta deliberació a un partit d’aquest esport i dir que Bauzá ha guanyat 3-2 al TSJIB.

Tot i que costi molt confiar-hi en aquests temps d’estretors de drets i bogeria legislativa retrògrada, acceptem que s’ha fet justícia. O, amb més precisió i veritat, que s’han esvaït dubtes sobre aquesta compatibilitat ja que, anys enrere, la mateixa Justícia havia decidit que la propietat d’una apotecaria era incompatible amb l’exercici del càrrec de conseller, consellera en aquest cas. Així, també caldria col·legir que ni els dubtes, s’han esvaït, sinó que han apregonat els que ja hi havia: per què abans no i ara sí? Qüestió d’interpretació legal, això és, subjectivitat.
De tota manera, per molt de pit de gall de brega que tregui l’impresident Bauzá -i malgrat els rèdits polítics que en vulgui treure- aquesta decisió del TSJB no avala ni dóna per justa la seva nefanda actuació política en tots els àmbits. La seva compatibilitat amb el negociàs de l’apotecaria no aprova els greuges, els atacs, la persecució i l’odi amb què tracta la llengua i la cultura pròpies de les illes nostres. Ni el menyspreu absolut al coneixement i a la ciència, del que en fa i tot ostentació. Ni l’acarnissament amb què carrega contra l’educació pública, que és com dinamitar el nostre futur. Ni l’abandonament d’aquells ciutadans que més suport necessiten: discapacitats, persones depenents, persones excloses socials. I podríem seguir amb els treballadors, amb els infants, amb els vells…
Per tot això t’enrabia -per usar una expressió que no aixequi pols- sentir a dir a Mabel Cabrer, dirigint-se a l’oposició parlamentària, que “Era un dia perquè sortissin a donar la cara i explicar als ciutadans que han de demanar perdó, que s’han equivocat i que han invertit el seu temps i sou a desgastar la imatge del president de manera injusta”. Ella, precisament, exigeix, gairebé, que algú o alguns demanin perdó i parla d’injustícia per haver volgut sollar (ella diria “mancillar”) la imatge de l’impresident. Quousque tandem abutere, Margarita Cabrer González, patientia nostra?