marginàlies

A les vuit i quart del matí aparcava el cotxe per anar a fer unes gestions bancàries i de l’altra banda de carrer un senyor alt, forçut, em saluda castellanament amb una efusivitat encomanadora. No creia que em saludàs perquè no he reconegut la seva fesomia i m’he fet l’orni. Emperò ell, travessant a grans gambades el carrer, s’ha dirigit a mi com si ens veiéssim cada dos per tres.

Val a dir que els noms comencen a ballar-me per la memòria en declivi, però no així les cares, la qual cosa, en moltes avinenteses, em posa en compromisos molt seriosos perquè sé amb qui parl, però no sé com dirigir-m’hi perquè n’ignor el nom. També m’he trobat amb persones que sí em reconeixen i, en veure la meva cara interrogativa, m’ajuden a situar-les, la qual cosa afavoreix la comunicació educada. En aquest cas, però, ni nom ni cara trobaven raó.

En estrènyer-me la mà i en dir-li que no queia en qui era, ell, clarament i en un castellà molt correcte, m’ha dit que era fill d’Antonio Martínez Ferrero, el pintor de parets a qui don feina i que està ben content de mi, perquè som «gent legal», amb aquestes paraules ho ha dit. I sense esperar cap resposta de part meva a un aclariment que, definitivament, em deixava clar que s’errava de persona, m’ha dit que ell estava fotudet, que s’acabava de pinçar l’esquena al tall de feina i que no li quedava més remei que anar a ca seva per recollir la targeta sanitària i anar al centre de salut per si li podien punxar qualque cosa que li calmàs el dolor terrible. Però, mira tu quines coses, ara es trobava que no tenia un sol euro -i me mostra la cartera buida- per agafar el bus.

Ja està, me l’havia fotuda, el fill del pintor de parets Antonio Martínez Ferrero. La cara de sorpresa inicial ha virat tot d’una a emprenyadura continguda. Ens hem mirat, aquest mal fill i jo, i no ens hem vist a la mirada cap indici de beneitura. Sense abaixar la vista m’he posat la mà a la butxaca i m’he tret l’única moneda de dos euros que estotjava per al cafè de mig matí. L’hi he donat indicant-li que li pagava amb escreix l’l,50 del bitllet de bus. I per única resposta de part seva un «ja faré» que ha sonat a perdonar-me la pobresa.

Coneixia molt bé el truc i hi he caigut amb totes les mans i les potes. Tenc cara d’entabanat entabanador, es veu; ser «gent legal» deu voler dir que és bona d’enredar. Començar la setmana estafat fa un rabier, certament, i no pel muntant de l’estafa -dos euros de res- sinó per la cara de babau que et queda i que costa molt de llevar-te. De fet, la dona del banc que m’ha atès, que conec de fa anys, m’ha demanat si ja havia fet el cafè matiner, que se’m veia molt endillunsat. I tan enrabiat anava que li he contat amb pèls i senyals l’episodi del fill del pintor de parets. Ha rigut tant, que també he acabat rient.