marginàlies

Fent la mussaca no es podia treure del cap les llàgrimes de la caixera del supermercat on havia comprat els ingredients. Ha anat prou alerta a demanar-li la raó del plor endut per la falsa prudència que mai no el deixa, ho sabia. Davant l’aflicció s’ha de respondre igual que davant un accident, bé que li ho advertia sa mare, però avui no n’ha sabut. S’ha limitat a infringir pena a la mirada, però tanmateix la jove no l’ha mirat un sol moment. En dir-li amb veu entretallada l’import de la compra –trenta-nou amb vuitanta-tres?- mirava la pantalla de la caixa registradora i quan li ha tornat el canvi dient-li l’import a mesura que li posava les monedes a la mà, tampoc no li ha dedicat cap esguard.

I era el moment de demanar-li discretament el motiu d’aquell plany, però no s’ha atrevit. Tenia a l’abast dues llàgrimes talment cristalls de neu i tot d’una ha pensat que podria ser per una discussió amb l’encarregada del comerç, una barramot, malcarada i malparlant que es deleix per reprendre qualsevol error o actitud poc favorable del personal plantant-se enmig del local i cridant com una boja perquè tothom se n’assabenti. En una ocasió ell li va dir amb la seva veu empegueïda que no era manera de tractar la gent, aquella; que si tenia res a dir a algun empleat li ho havia de dir lluny dels clients. A l’encarregada se li encengueren els ulls i com a única resposta li digué que tots tenim el geni que tenim i que ella no hi podia fer més. Ell li retopà fluixet que ho podia fer tot i ella cridà que si no xerrava més fort, no l’entenia. Només fou capaç de dir-li, apujant lleugerament la veu, que el crit no comporta ni raó ni educació, i l’encarregada el deixà amb la paraula a la boca remugant qui sap què.

Podria ser, sí, perquè la caixera que plorava és prou jove, de semblant fràgil i fa poc temps que fa feina al supermercat, la qual cosa la converteix en la presa predilecta de la malmenadora. En  aquell reialme de la maldat de l’encarregada, tots els empleats fan de tot, llevat dels carnissers: ara reposen, suara són a la caixa, més endavant al magatzem, fet que comporta moviments constants amb els conseqüents motius per ser esbroncats. Però l’encarregada no hi era, durant l’estona que ell ha comprat, i n’estava ben segur perquè la seva presència es fa notar. Devia ser al magatzem o a l’oficineta on hi treballa la seva filla, bona deixebla seva.

A l’hora de fer la beixamel per a la mussaca ha tornat a sentir la veu poderosa de la dona que el seguia a l’hora de pagar i ha tornat a sentir la mateixa fiblada de ràbia. Moneta, cap home no val una llàgrima, em sents?, li ha dit cop en sec. Misses sagrades, d’homes, sentia quan ja era al carrer. I tanmateix, els cristalls de neu que plorava la caixera no eren per cap home, n’estava ben segur. No eren de derrota, no; eren de dany profund, del que no té nom ni antídot.

I ha pensat tot seguit, ves per on, que els cristalls de neu es fonen tot d’una que toquen pell.