marginàlies

Llegint la poesia d’Antònia Vicenç hom s’adona que no es poden obrir més panorames fulgurants dels que ella obre amb les paraules triades i comptades perquè facin l’efecte que percaça. D’aquesta manera, tots els poemes, amb més o menys intensitat, esdevenen atracaments, això vol dir que el vers s’acosta al lector amb sigil  i encanteri perquè atengui el que s’expressa i es commogui.

En el recull “Pare, què fem amb la mare morta” (LaBreu Edicions, Barcelona 2020) Antònia Vicens segueix picant la pedra dels records esdevinguts somnis i viceversa, potser. Segueix passant comptes amb déu (Si de veres ens vas crear segons la teva imatge divina / mascle / femella / roca /escorpí / Tu / què ets / exactament / o / de qui / vols / venjar-te); i amb la mort i la transcendència que també camina cap a l’extinció (El judici particular es retarda    Mortes de fam / de zel les ànimes es devoren / entre elles). I amb la família i els fanals de la seva història, és clar (Pare / ens mou / l’oblit / o ens mata l’enyorança); amb una mare que ja no hi és però que podria perpetuar la seva presència (Si llancéssim les dents de la mare al voltant del / taronger traurien / arrels / obririen vies). I amb la dona i la maternitat (Soc feliç amb les filles de la dona / tostemps / prenyada   Les que no volen néixer / i converteixen el seu úter / en un camp / de conreu  / immens).

Deixar-se endur per aquests versos no té preu.