marginàlies

Fa quaranta tres anys de la nostra primera trobada,
no record exactament quin dia de quin mes,
però era diumenge a l’hora de la migdiada.
Record estranyament que la calor era suportable.
De tu havia llegit ja feia anys “Dos pams d’home”
i “Coratge d’un mot”, del qual em vaig atrevir
a posar notes al poema “Vull sentir tota mena de desig”.
Ningú mai no ha sentit aquesta aberració
-que declar per primera vegada-
i tu menys que ningú, però jo adesiara la cantusseig
(“Que l’instint d’estimar posi en perill
l’ordre de la natura i de la fama.”).
No feia molt que m’havia acarat a “Camí de coix” i a “Camada”.

La primera vegada que et vaig veure va ser al Seminari,
l’any 1969, al pati del safareig, el dels seminaristes menors.
Acompanyaves un nebot teu, en Jaume, que ingressava.
Vaig demanar al prefecte amb qui anava qui eres
i em va dir amb to sever,
no sé si d’admiració, de temor o de desaire,
que eres en Jaume Santandreu,
un capellà rebel·lo que feia versos atrevits.
A partir de llavors
-el destí ja teixia futurs-
vaig seguir amb atenció les teves accions:
tancada a l’església de sant Miquel,
vaga de fam a sant Francesc, judici pels 30 milions robats a la fam…

Quan en Miquel Àngel Riera, en una de les nostres trobades inicials,
em digué que t’hauria de conèixer perquè endevinava que ens entendríem,
aquesta primera vegada que et vaig veure retornà a la memòria
amb una nitidesa sorprenent.
En Miquel Àngel em suggerí que et presentàs una mostra
del que escrivia perquè em donassis el teu parer.
Vaig aconseguir el telèfon de contacte, et vaig demanar audiència
aclarint qui m’enviava i perquè,
acceptares de bon grat per venir de part de qui venia,
vaig reunir no sé quants poemes i em vaig presentar a la cita
amb la cohibició per corbata perquè anava a conèixer en persona un referent.

No havia estat mai a l’Hospital de Nit, el lloc del primer encontre,
i em va sorprendre i corprendre.
Sabia qui s’hi allotjava i perquè però em trobava molt lluny,
a l’antípoda del que es vivia allí i em costà molt espantar l’aprensió.

Dalt de l’escala em vaig trobar amb Hassan, si no vaig errat,
i vaig demanar per tu indicant-li que havíem quedat
telefònicament per veure’ns aquell dia a aquella hora.
Em va fer passar al despatx on acomiadaves un dels residents
i en percebre la meva inquietud i d’on em venia,
després d’encaixar les mans em convidares a fer un tomb per les estances.
Va ser el meu bateig de marginàlia.

Conversàrem durant hores de tot el que t’importava:
de literatura, de religió, de la pàtria subjugada que volies lliure,
dels marginats i dels marginadors.
Quedàrem que llegiries el recull de poemes que et feia a mans
i que em donaries l’opinió.
Jo aleshores tenia 24 anys i tu n’havies fet o estaves a punt de fer els 43.
Eres massa jove per ser mon pare i massa granat per ser el meu germà gran.

Als pocs dies d’aquest primer encontre em telefonares
per quedar un segon pic i comentar-me els poemes.
Quedàrem un horabaixa entre setmana a un bar ciutadà
que no som capaç de precisar.
Elogiares les meves provatures escripturístiques,
m’animares a seguir escrivint però et mostrares molt més emfàtic
parlant dels marginats i del moment polític que vivíem i patíem.
Sense adonar-me’n mossegava els esquers que magistralment
em preparaves..

A partir d’aquesta segona trobada, sovintejaren els encontres
per això o per allò: ara la presentació d’un llibre,
suara un acte polític o una sacsada de les teves.
Els cafès passaren a ser sopars i la irregularitat de les cites a costum.

En deixar l’Hospital de Nit Pere Fons t’aixoplugà com a vicari
a Maria de la Salut i fins allà vaig venir com un més dels hostes rebotats
del recer de la Misericòrdia.

Aleshores ja m’havies abduït per a la causa marginal
i en començar l’any 1992 m’engrescares a endegar “El Refugi”
juntament amb una cohort de bona gent.
Llavors, la nostra amistat prengué les traces de la germanor.

A les acaballes del segle passat em vaig atansar perillosament a l’abisme.
No em trobava per enlloc i l’únic al·licient que m’empenyia
era tastar la inanició.
I com un pare que es desvetlla per cuidar son fill em dugueres a Grècia.
Tu i el que quedava de mi, que cabia en una mà en conca.
Només tu i el que jo ja no era.
Et proposares infondre’m vida i ho aconseguires a l’illa de Poros,
el migdia de l’11 d’agost de 1999,
moment en què s’esdevenia el darrer eclipsi solar del segle vint.
A un restaurant del centre de la vila que tenia de veïna una capella
demanares per a mi una generosa amanida grega
i només faltà que me la donassis a la boca.

Havies obrat el miracle i en mostra d’agraïment vaig fer
la crònica exhaustiva del teu pas ferm per marginàlia
i per les teves incursions benauradament salvatges
en els vastos i minats camps de la literatura.

Renascut jo i recuperat Can Gazà d’un usurpador amb alçacoll
volgueres que formàs part ben activa de la nova aventura gazanenca
amb els més dissortats i que fos el custodi i curador
de les teves belles arts, sobretot les literàries.

Vàrem fer una feinada i mai no coneguérem el cansament.
Ens divertírem, patírem, fruirem, ens nafràrem,
ens llepàrem els traus i torna-m’hi torna-hi a picar pedra i paraules
i afectes.

Imprimint el teu caràcter
Can Gazà es convertí en sagrament gens marginal
i en sagrari de causes dignificadores;
en trona poderosa per foragitar els militants de l’odi
i els vassalls de l’esclavatge;
en camp adobat perquè les natures mortes
poguessin esdevenir paisatges amb voltor
o en retrats honorables.

Quaranta-tres anys mà per mà i ansa per ansa;
setze mil seixanta dies de dir-te ara pare,
ara germà o totes dues categories alhora
i quatre dies mal comptats, precipitats i en precipici
per tornar-te terra.
Sense agendes ni cites, amb les paraules comptades
i els gests esmaperduts.
Massa agitació per atendre les mirades com fiblons
i els amanyacs maldestres.
Excessiva pena contra rellotge per atendre com calia
la teva darrera lliçó magistral de vida.
I el trànsit indolor i lliurat d’espasmes.

Entotsolat, lluny del mirall i dels rellotges,
capficat en una absència que es fa lloc,
vora els versos més brillants que ens has deixat,
Jaume Santandreu,
puc dir que ens estimàrem -i ens ho diguérem-
i ens estimam -i ens ho deim-
com s’estima allò que et manca
per ser tu amb més claror;
com s’estima un bon pensament expressat en un dibuix a l’aire.