marginàlies

Al meu preceptor menor li agrada pintar -sense preferència per cap tècnica- i avui m’ha mostrat una part de les seves darreres creacions. A l’escola, en l’espai d’art, copia o imita obres d’autors capitals i en crea de pròpies sobre qualsevol suport. De la desena que m’ha mostrat la que més m’ha agradat ha estat un collage que presenta en el centre d’un camp negre sembrat de parracs una espècia de menhir de color roig intens travessat verticalment i horitzontal per fils negres de diverses gruixes.

Quan li he dit que era la que més m’agradava m’ha demanat per què, òbviament. Perquè és una obra inquietant, però a la vegada molt suggestiva, molt demanadora. I m’ha mirat amb els seus ulls de mar que vol ser terra un instant llarg en el que hi he vist clar que ni m’entenia ni em volia entendre; que es quedava amb un perquè indesxifrable. I de cop em diu que la seva mestra quan l’hi va mostrar li va dir que semblava un pebrot vermell empresonat. Al meu torn li he demanat què hi veia ell i se l’ha mirat una estona i ha aixecat les espatlles, senyal inequívoc que no ho sabia o que no m’ho voli dir. Com un artista.