marginàlies

El tros de volta de cel que puc abastar des d’on prenc el cafè és inquietantment blanca, lletosa, compacta. Ha plogut molt i plourà més, encara, refrescant un temps que sembla que li ha vingut de nou, aquest canvi sobtat. Fan patir les torrenteres i la mar alta que en lloc d’acceptar aigua nova, nega les platges. Primer dia tardoral de debò, aquest jorn que segons qui celebra no sé què de quina raça.

Feim festa per no-res; bé, sí, perquè alguns han pogut pontejar la feina. Han desfilat arreu ufanosos i nombrosos estris de guerra i guerrers de tot plomatge. Tots i tot a les ordres del cap suprem de les forces armades i no de la sensatesa, que és el que caldria.

Cabres i tot, porten el pas marcial! I algun gos o gossa. No consta que també ho facin lloros o micos.

No ho entendré mai, aquesta admiració tan estesa per als ginys de matar. Una exaltació aplaudida de cor que a Madrid ha fet el  punt més alt i s’ha escampat entre els crits i xiulets contra un president que li costa abandonar el somriure entre murri i cínic.

Impressiona, aquesta blancor atapeïda de cel. I l’ardor guerrer que penja del coll de massa actius.

Esborrona la curtor general que s’escampa com una marea negra i la manca de seny i formació d’excessius candidats a prebosts. La blancor gairebé ofensiva del cel no cessa i segueix plovent. Convida a abandonar els pesars i estirar-se al sofà com si hom hagués corregut una marató. Posar-te en mans  de la música que més t’agrada pot ser la millor opció per recuperar el tremp i espantar aquests  borinots que sobrevolen la pensa. I per trencar aquesta xarxa de llet que només deixar passar l’aigua.