marginàlies

A l’hora de fer dissabte, amb totes les finestres de casa obertes, pujava del pis de baix amb tota nitidesa la veu d’Enrico Caruso cantant ‘Flores purísimas’, de la sarsuela “El milagro de la Virgen”, de Ruperto Chapí. Es tractava, com m’he assabentat després pels comentaris del conductor del programa radiofònic, d’una gravació feta el 3 d’abril de 1914 a Nova York. Estranya combinació, m’he dit: Carusso, Chapí, pedaç d’espolsar, baietes, granera, pala, pal de fregar, lleixiu, líquid anticalç i altres materials de neteja.

El veí de baix és un home de mitjana edat, que fa feina a Hisenda i que viu sol, tot i que adesiara l’acompanyi alguna mossa cridanera que despert l’enveja del del quart, un de Camas, Sevilla, com se sol presentar a qui no el coneix. L’acaben d’operar de cataractes, al veí del quart, i l’operació ha anat prou bé, diu, tant que ara veu amb més nitidesa les dones, que el duen pel camí de l’amargura, deixa anar tot murri i mascle.

El meu veí de baix no és tan vell com per haver conegut el declivi de la sarsuela, un gènere considerat menor que el franquisme liquidà. Clar que encara se’n programen, de sarsueles, ben subvencionades per cert, però el veí funcionari segur que no és capaç de recordar-ne el nom de cap. A mi només me’n venen dos, de noms, “La revoltosa” i “Doña Francisquita” i no en conec cap passatge. No obstant, com jo mateix, sentint Caruso segur que pensa que les operetes aquestes no devien ser tan poc agradoses.

Ves per on, en acabat de fer dissabte i l’esborrany d’aquesta nota, m’assabent que Enrico Caruso avui fa 93 anys que morí a Nàpols.