marginàlies

El carrer que mena a casa és el del Sol, que tot d’una evoca a amplitud, a llum rabent i a cants rebentadors de cigales. Però és exactament al revés: el primer tram del carrer és estret, empegueïdor, com si no es cregués carrer, com si es preservàs de l’astre i del seu fulgor renunciant, per això, a la llum de les cases que hi tenen la façana i afavorint la condensació de la humitat a les seves cambres. El meu Carrer del Sol neix paradoxalment del Carrer de la Lluna, igualment enfiladís però gens sinuós, sense donar ocasió al vent per regolfar i una misèria més ample. Seria prodigiós que el meu carrer acabàs al de la Terra per tal de constituir la trinitat sideral, però lamentablement no és així. A certs pobles costaners hi ha el carrer de la Mar, que hi mena, o s’hi aproxima, però als muntanyencs cap n’hi ha -o això em pens- que meni a la Terra, és a dir a les garrigues, als boscos… o als camps de conreu si parlam de les viles del Pla. És una llàstima.