marginàlies

Animalava l’escriptura imaginant-se que era una serp de colors llampants empaitant papallones negres. O un tarser jove –símbol del diable- fent-se mal fins a morir abans de ser caçat pels amants de les singularitats i els exotismes. La passejada per la garriga li havia envolat, i de quina manera, el desordre persistent d’idees. Havia recuperat la tensió d’infant en tornar a veure els mateixos cocons a vessar d’aigua que emmirallaven les clapes de cel que desenteranyinaven les copes dels pins més vells.

I tornava a enrajolar-se rememorant el primer bes amb intenció que féu a una veïna de la seva edat que l’acceptà amb una amatença que aleshores li semblà altament perniciosa i, per això, mai més no volgué  repetir l’experiència fins que la veu deixà d’anar en bolquers.

Els marts, escrivia just arribat del passeig,   han descobert nous galliners i defequen la vanitat de creure’s prínceps d’una nova era en els caminois  que tracen amb força perícia. I just acabada la redacció s’imagina una geneta fent jutipiris al garriguer  sorrut i gatús que mai no anava de verbes. De tan assilvestrat, la cara de boc, tenia, i més quan la mala  ava l’empenyia. A sa mare i tot, cinglava, quan el suc el dominava. I quan no era així, la dejectava  per no res.

On vas ara, fill meu, si ja és hora de sopar?, li demanava ella quan el vespre ja anava en xalina i sabent que pararia a la taverna tornant-ne amb les mans falagueres. On he d’anar, a fer encícliques!, li deia ell, deixant sa mare a la camilla passant parenostres en llatí per salvar-li l’ànima. Poc agut!, cridava amb no  massa convicció la velleta. El garriguer no tenia cap amic ni fons de bondat on aixoplugar el malcarament  ue el duia cap dret a la perdició. Per això, deien, encalçava animals just per fer-los mal.

Mira per la finestra, quan rememora el garriguer. L’aigua de ciutat cau petita fent més arrogant el cel.
Tanta humitat li afecta les articulacions, que voldria poder fer cruixir amb un estirament perllongat. I són els papers, que cruixen de valent. La seva escriptura no és de carn de tarser, el primat més menut, i es deixa prendre –i perdre- amb una facilitat estabornidora.