marginàlies

En el meu àmbit relacional és comuna l’expressió “tifarrí” per expressar que hom no es mama el dit, que no és beneit; que ningú no té bo de fer enredar-lo. N’hi ha alguns i algunes que acompanyen l’expressió deixant a l’aire, ben aixecat, el dit del mig. En desconec absolutament la procedència, d’aquesta expressió, quina és la seva arrel, però de sempre he cregut que no s’allunya gaire de tifa, això és, de la cagarada.

En aquest sentit, s’aproximaria a l’expressió grollera “i una merda!”, però dit finament. Els diminutius, a més d’infantilitzar, refinen i, a voltes, com en aquest cas, van ben carregats d’ironia malèvola. En aquesta línia i sense anar més lluny, un “cagalló” és, entre d’altres accepcions, un home sense caràcter. I anar amb el cagalló en el cul, una manera políticament correcta de dir que hom no té un ral, que va de rota batuda.

Amb aquestes beneitures omplia el cap mentre admirava de Can Gazà estant com el sol de primera hora encenia els verds i la gana de les ovelles i la resta d’aviram, tot un privilegi i un luxe posat a l’abast i a la disposició dels més retuts. Des d’aquest reialme on es posen punts suspensius a la vida, no ens cansam de dir “tifarrí” a tots els poca-soltes que menyspreen la intel·ligència i el senderi; als mentiders amb poder que no en fan de bona; als jutges i fiscals que no tenen qui els fiscalitzi i els jutgi; als impostors, que des de la seva manifesta ignorància dicten lleis i sentències.

I des del finestral gazanenc queia en el compte que la primavera desperta els colors i les refilades de les oronelles, i també les malalties dels hostes: són un bon grapat els que veuen agreujades les xacres en rebentar el bon temps. I a això, malauradament no li podem dir tafarrí.

Algú comenta amb veu baixa que la dissort no es cansa de fer dit per a dit als gazanencs: Dit per a dit, cama cama de ropit, cama cama d’arengada; què en voleu de sa somada? Set sous i mig. Tifarrí!!