marginàlies

Passades les festes de Nadal i cap d’any, amb el regust del tortell de Reis campant encara, Jaume Santandreu fa balanç de l’aplec de generositat –o solidaritat- que ha omplert Can Gazà i arribat de tots els indrets de Mallorca. Constata que la resposta ciutadana a les necessitats provocades per la fallida –fraudulenta, òbviament, i manllevant la marca a Manuel de Pedrolo- ha estat exemplar, molt per sobre de les intuïcions prèvies. Els rebosts gazanencs, certament, presenten un aspecte immillorable i la quantitat d’aliments que hem repartit a altres centres i famílies de manera directa, farien uns bons caramulls.

Així, no pot més que manifestar el seu infinit agraïment per l’esforç de tantíssima gent anònima que s’ha atansat a Can Gazà per deixar-hi el present.

De tota manera, Jaume Santandreu, tenint present que el causant d’aquesta estimbada economicosocial no és cap fenomen natural i, per això, puntual, amb centenars de milers de damnificats, sinó la conseqüència més nefanda de l’abús de poder, de la cobdícia i de la depredació, considera que rere cada aportació d’aliments o altres productes necessaris hi ha d’anar adherida la voluntat ferma i individual de voler canviar aquesta situació manifestament injusta. Mai com ara i des de fa molts decennis, sosté Santandreu, la injustícia no s’havia manifestat amb tanta contundència, raó per la qual s’han d’activar com més aviat millor els mecanismes alliberadors. La voluntat governamental de retornar a la beneficència i a l’almoinisme, i de tornar a posar messions pel providencialisme, es torna a posar en circulació. S’han suspès, de facto, els drets socials que tant ens ha costat aconseguir i és ben hora, emfasitza Santandreu, de parar els peus a tanta infàmia.

En la mateixa línia, considerant que res ja no serà com abans; que les inversions públiques en l’atenció a la diversitat i a l’exclusió social de cada cop seran més minses, almenys en els propers anys, ens cal obrir el debat sobre els dispositius engegats per atendre la població més vulnerable o estimbada, un contingent humà que creixerà, indefectiblement, en el futur més immediat. I estudiar detingudament tant el seu funcionament com la seva gestió per adequar-la a l’imperi de la realitat.

És un debat incòmode, però molt necessari, si volem seguir atansant-nos amb responsabilitat i dignitat a les persones que el sistema escup. N’hem de parlar, manifesta el coc de Can Gazà. Té raó.