marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
CAPBREU GAZANENC, 31. ELS ULLS FALAGUERS D’EN MARTINIÀ
Durant aquest sangonós i llarguíssim mig any, al Joan March a penes hi ha rebut visites. Té un fill que, adesiara, li telefona i en Martinià li diu que està com un orgue; va fent, li diu, per no anguniar-lo, emfasitza. En demanar-li per què tan poc contacte amb els seus, arronsa pesarosament les espatlles i acala el cap com si no pogués suportar les preguntes més incòmodes.
Per canviar de panorama i trencar amb una monotonia matadora, el seu metge de referència li va proposar que vingués a dinar a Can Gazà, on hi té amics, i almenys es distrauria unes hores, que li era molt necessari. L’ha acompanyat un voluntari, que per això sortosament encara queda bona gent. Ha dinat a baix, davall l’enramada, amb son amic Sever i en Joan, que avui ha tengut una crisi de pànic just aixecar-se del llit. Li costa refer-se d’aquestes sacsades i tanmateix ha volgut fer companyia a Martinià. Li hem de fer veure, ha dit al responsable, que a Can Gazà no coneixem la mala educació i som afectuosos i amatents amb les visites.
Ha menjat, així mateix, en Martinià, molt més, ha dit, que a l’hospital, que el menjar és massa asèptic i té poquet gust. Per paga, ell, amb tanta sucre que se’l menja com si fos una llaminadura, no pot menjar segons què i el que pot ho ha de fer amb quantitats mesurades.
Mira amb intensitat, en Martinià, i amb una murrieria que contrasta amb el seu lamentable estat. No es perd detall de qui li parla i no ha perdut gens el somriure. Sap i vol donar les gràcies per tantes consideracions.
A fer el cafè amb ell hi han davallat uns quants gazanencs. El patriarca, en Cinto, campió d’escacs i d’emotivitat, en veure’l, li ha posat la mà a l’esquena i li ha demanat com estava. En Martinià li ha dit, traçant falgueres en el seu somriure punyeter, que anava fent, que mai no ens hem de queixar en excés.
No ha pogut resistir l’escomesa, en Cinto: li ha pegat un copet a l’espatlla i ha partit de pressa a la sala de la televisió per plorar a plaer tanta dissort.
-El filldeputa que es queixi davant meu, li esclaf el cap!
Tan capficat ha quedat en Cinto amb les xacres d’en Martirià, que ha perdut les tres partides que ha jugat.
-Avui no puc, que veig dits perduts en lloc dels àlfils.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I si aquesta reflexió està feta a través d’un text tan bonic com aquest, encara és més d’agrair.